Diuen que una imatge val més que mil paraules. El Diari Campos, que en aquest dissabte de Nadal cumpleix 100 publicacions, ha volgut realitzar aquest reportatge al bell mig del nostre poble, al carrer de plaça, allà on les imatges sempre valen més que mil paraules. Perquè avui les nostres paraules s’escriuen dins un dels comerços amb més història de Campos. I és que en aquest 2019 la casa Vidal ha complit 100 anys, ha complit un segle!
És Nadal i la tercera generació, en Toni Prohens Vidal i na Sebastiana Lladó Adrover, ens conviden a passar dins l’estudi. Durant unes horetes rodaran la clau de la botiga. -Això és com una sessió fotogràfica, no convé que ens interrompin!- diuen mentre ho preparen tot per aquest reportatge que l’Ajuntament de Campos els ha volgut dedicar.
PARLEM DELS INICIS…
La història de Vidal comença amb en Toni Vidal Mas, un home innovador que ja als 10 anys juga i construeix molinets de jugueta que treuen aigua. Tot allò que és nou i tecnològic li crida molt l’atenció. És electricista i prova la fotografia per iniciativa i capacitat pròpia. En aquell temps pràcticament no hi ha material, ni màquines adequades, ni cap manera d’aprendre l’ofici. Els seus pares, de casa pagesa, li diuen que no l’ajudaran a “arruïnar-se”. Però la sort li somriu quan el senyor de Ca n’Alou es converteix en el seu mecenes ja que pensa que pot ser molt interessant pel poble -“Tu compra allò que necessitis, ja ens ho tornaràs, et donam la nostra confiança!”.
Corr l’any 1919 i Vidal comença a retratar amb llum natural al pati de casa seva, al carrer de la Victòria. És la novetat. El primer retratista de Campos i un dels pocs que hi ha a Mallorca. L’any 1925 munta el seu primer estudi amb llum artificial amb bombilles incandescents de 1000 watts. Admirable que pugui aconseguir uns resultats tan impecables. L’estudi el dissenya ell, l’enrajolat, el sostre de vidre, la paret orientada, els decorats pintats a mà… Fins i tot, en temps de la guerra, crea una ampliadora amb energia solar. Uns anys després es casa amb na Maria Vadell, puntal essencial dins la història del negoci, ja que l’ajuda, fa els acabats, esmalta… i li segueix el ritme, ficada en cos i ànima dins aquesta aventura.
SEGONA GENERACIÓ
La segona generació de Can Vidal arriba amb la filla d’en Toni i na Maria, na Francisca Vidal Vadell, que té un amor molt gran per son pare i pel qual decideix dedicar-se al 100% a la fotografia, encara que també té els coneixements de tall i confecció. Amb la fotografia en blanc i negre, hi ha unes funcions molt definides: colorejar a mà, perfilar daurats, fer els plisats. Na Francisca és la gran retocadora de Can Vidal. L’any 1947 es casa amb en Damià Prohens (que curiosament enguany també hauria complit els 100 anys de vida), un jove molt intel·ligent i amb cultura, que al mateix temps que festegen aprèn les novetats de l’ofici amb el fotògraf ciutadà Ernesto Guardia. És l’exemple de la construcció d’un projecte en comú on l’amor i la professió es donen la mà.
TERCERA GENERACIÓ
En Toni Prohens Vidal neix dins l’estudi, vora el laboratori. Sempre fan la broma que havia nascut “en una cubeta de revelado”. Tres anys després, neix la seva germana Catalina. En Toni sempre havia estat en perspectiva, als 12 anys ja fa fotos dins l’estudi i ajuda a fer els reportatges a son pare als casos de més confiança. Als 16 anys, l’època en què comencen les fotografies en color, es decideix de bon de veres a entrar dins aquest món. Té la millor formació a casa que la completa amb acadèmies, cursos i congressos on descobreix les diferents opcions que té l’ofici. També té l’oportunitat de conèixer a fons la fotografia industrial a Gràfiques Garcia d’Inca.
Als anys 70 coneix na Sebastiana Lladó Adrover, de Cas Serrador. Una al·lota que és la comptable de son pare fuster i que tota la vida havia somiat en dedicar-se a l’estètica i l’art. Al març de 1972 es casen, i repetint per tercera vegada la història, la consort d’un Vidal passa a treballar a l’estudi. La seva aptitud per les belles arts accelera el seu aprenentatge en l’art de la fotografia i del retoc. És un moment de canvi, un altre escaló. El jove matrimoni, que manté l’estudi del carrer de la Victòria on els pares hi continuen amb la postproducció, obri la botiga al carrer de Plaça, número 15, a l’antiga sabateria de Can Loco. Un carrer amb molta vida, ple de comerços i una gran afluència de clients locals i externs.
És l’època daurada de Can Vidal. Es passa definitivament del blanc i negre al color, i es perfecciona la tècnica amb materials més bons. Per adaptar-se al nous temps Vidal ha d’agafar unes línies distintes al que s’està fent fins ara. Es fan famosos els seus reportatges d’esdeveniments, perquè a més de ser executats tècnicament s’han d’haver sabut pensar abans. La il·luminació, la col·locació, les expressions… A vegades, fins i tot, pequen de ser massa moderns. En Toni Prohens, precursor del 3D en paper, també imparteix ponències dins l’àmbit i és distingit per la Federació Espanyola de fotògrafs professionals.
En Toni i na Sebastiana s’emocionen en afirmar la importància de formar un bon tàndem. Mentre en Toni prepara la càmera i s’encarrega de la part tècnica, el color o el volum, na Sebastiana s’encarrega de la part emocional, indiscutiblement més important que la tècnica. Una fotografia ha d’aconseguir captar les expressions ja que “no val dir -Ara riu!”. En aquest cas, l’ajudant no és un faristol que aguanta el flash. L’ajudant manté un bon ambient i, sincronitzats, s’aconsegueix l’expressió autèntica al moment que toca.
Els retratistes han d’actuar de psicòlegs, de confessors… ja que les fotografies han de captar els moments més importants de la vida. Na Sebastiana s’ha de fer amiga del model. Recorda que “si era un infant li demanava si li agradava la abeja maya, i li feia d’abella, o si li agradava el futbol xerràvem de pilotes… Una anècdota curiosa és una xifonada que vaig pegar a un per captar l’expressió més espontània”-. Arriba un moment que també s’especialitza en maquillatge fotogràfic per poder oferir aquest servei a les núvies i fer-les sentir millor davant les fotografies d’un dia tan especial per elles.
Perquè al final del segle XX tot sembla que comença a canviar. El món avança a passes de gegant i és l’era dels ordinadors. Na Sebastiana reconeix que està assustada davant aquest canvi. En Toni la calma -”En aquest ofici per molt de tecnologia i photoshop que tenguis, si no saps com manejar una cámara o un pinzell, no serveix de res. L’esperit s’ha de tenir ben clar, allò què vols fer i com ho has de fer, és la base principal.”
A les portes d’una nova dècada, ens veim amb l’obligació de demanar-lis com veuen el futur de la fotografia mòbil. En Toni ens confessa que “la tecnologia ha obert la possibilitat de que tothom pugui fotos i això està molt bé. El problema és que ens pensem que el mòbil ho pot substituir tot. Això és com una bicicleta, un cotxe i un camió. Tot són mitjans de transport, però cada un s’ha d’utilitzar per una funció específica i no sempre una foto es pot fer des d’un mòbil”. El mòbil també té un punt molt dèbil, l’efimeritat i la inseguretat de conservació. Avui en dia encara podem fer còpies del negatiu de fotografies centenàries. Al carrer de la Victòria encara conservam més d’una tonelada i mitja negatius en plaques de vidre que en qualsevol moment es poden recuperar.
En tots aquests anys tampoc poden deixar d’anomenar els seus tres empleats: Antònia Puig Manresa, Guillem Mas Obrador i Magdalena Ballester Mulet. Tots tres han fet feina de bon de veres, amb molta dedicació, respecte i una confiança absoluta que és allò que val dins una empresa familiar.
QUARTA GENERACIÓ
En Toni i na Sebastiana tenen tres fills. En Damià, de petit, ja diu que vol ser fotògraf i procuren donar-li tota la formació necessària. Estudia a Terrassa, als Estats Units… Actualment contempla el màxim nivell europeu en titulació de fotografia i és el retratista oficial de Presidència del Govern de les Illes Balears.
Na Xesca és mamà professional que té la genètica del món de la imatge incorporat. Laboralment no contempla aquesta opció, sinó que es dedica a l’artesania i a la llana d’ovella. Com anècdota ens expliquen que a l’escola la desqualificaren d’un certamen pensant que les fotografies les havia fetes son pare.
En Miquel, en canvi, de jovenet no vol ser fotògraf, perquè diu que era una feina que limitava la vida familiar i social. Ell vol ser bomber. Però de rebot, descobreix el món del cinema, la fotografia en moviment. Actualment és director de fotografia de cine i diu que ha arribat aquí gràcies a allò que ha viscut.
Seguint amb la tradició familiar, la quarta generació s’hauria de fer càrrec del negoci. Però ara per ara, el futur de Can Vidal encara no està definit, ja que depèn de molts factors i s’ha de pensar bé quina és la millor forma de fer-ho. No debades pensen que hi hauria intenció de seguir.
Allò que sabem segur és que de moment en Toni i na Sebastiana encara hi són, sense cap indici de voler-se retirar-se. No poden imaginar-se una vida sense estar envoltats de fotos. Talment com Campos, un poble que no podria imaginar-se mai una vida sense Vidal. En aquests 100 anys, la Família Vidal ha teixit un ambient d’amistat fotografiant famílies senceres en estudis, noces, comunions i batejos… i al carrer, festes, rues i “sant antonis”. Amb els ulls espiretjant, en Toni i na Sebastiana consideren “un orgull que et diguin -La meva padrina ja tenia una foto vostra! o -Vàreu fer-me el reportatge de comunió… Ens sentim molt estimats per Campos.” I és que mentre Vidal té l’àlbum de la història de Campos, no hi ha casa campanera que no tengui una imatge seva. Una imatge que val més que mil paraules!
Per 100 anys més, gràcies per tant, família Vidal!
