Na Maria Neus Ballester Roig va néixer en plena primavera de l’any 1992 i passà els seus primers cinc anys a Sa Colònia de Sant Jordi, on es va enamorar dels fars abans de mudar-se a Campos per créixer arrebossada de família dolça. Els seus pares, n’Aina Maria de Can Lluís i en Miquel Àngel de Can Bon Jesús, el seu germà, el seu company de jocs, i tots els seus padrins, que des de sempre han fet camí amb ella.
A na Neus allò que l’ha emocionada des de ben petita han estat les coses fetes per molta gent sincronitzada i organitzada: les coreografies de molta gent, tocar amb la banda, els teatres, el treball en equip. La seva altra gran inspiració és la natura i com la continua sorprenent cada dia. També l’han inspirada molt els professors i poder escoltar coneixement i consells des de punts de vista diferents de gent tan apassionada per ensenyar. Creu que també la inspiraven molt els personatges d’històries que lluitaven per complir els seus somnis i fer un món millor encara que això impliqués alguns sacrificis, ja que com li han dit molts cops, no es pot tenir mai tot. Na Neus va anar al Col·legi Joan Veny i Clar i a l’Institut Damià Huguet. D’adolescent va dedicar la major part del seu temps lliure a pintar, llegir llibres on els personatges evolucionaven molt, i a tocar la flauta travessera a la Banda de Música.
L’any 2010, un cop a la Universitat de les Illes Balears estudiant el Grau de Biologia, va haver de començar a dedicar menys temps a aquestes activitats, no perquè les estimàs menys, sinó perquè si aquestes activitats eren divertides, entendre aquesta ciència era una explosió d’emocions. Aquesta emoció per la Biologia havia nascut entre quart d’ESO i batxillerat, a les classes de na Isabel Roca. Quan els explicava l’evolució i com funcionaven les cèl·lules del cos ella ja es posava nerviosa i el cor li feia com a mal d’emoció. Encara que soni molt estrany no ho podia evitar: li agrada entendre com la natura funciona i com és possible que hagi arribat a produir les alegries que les persones són capaces de sentir.
Al 2012 la carrera universitària de na Neus va forjar un pont entre Mallorca i Holanda. Estudiant un curs a la Universitat Radboud de Nimega va obrir una porta a allò desconegut. Se n’havia adonat que si duia a terme aquesta experiència, les cultures i les relacions entre companys de classe podien ser molt diverses a allò que sempre havia viscut, que el funcionament de les universitats també podia ser molt diferent i, també que podria estudiar més la neurociència: al grau de Biologia de la UIB hi havia molt poques classes dedicades al cervell, mentre que a Holanda podria aprofundir en entendre la neurociència amb professors molt especials. I a més, a aprendre a estar sola i a fer amics xipollejant anglès.
Després de graduar-se va començar a la UIB el màster en Neurociència. Era l’any 2015, quan hi hagué tot aquell rebombori amb els conflictes a Síria i les discussions europees sobre obrir o no les fronteres als refugiats. Ella no entenia com podia ser que alguns països com el Canadà fossin tan oberts amb la immigració en comparació a altres països, i li feia il·lusió entendre com es vivien aquestes preocupacions a altres llocs, i el Canadà, en concret, l’atreia molt. Seguia les notícies canadenques des de feia estona, i tenia la sensació que els titulars de les notícies es presentaven de manera diferent. Va pensar que fer una estada durant les pràctiques del seu màster podia ser una oportunitat única per passar uns tres mesos al Canadà i, a la vegada, endur-se’n una profitosa experiència acadèmica. Va demanar als seus professors a la UIB que l’ajudessin a cercar algun laboratori al Canadà que estudiés el que ella volia (el son i els ritmes interns del cos) i va costar molt: van enviar molts correus electrònics, van tenir negatives, professors que no els contestaven, professors que ja no existien… però després d’un any, quan ja s’havia donat quasi per vençuda, a la Universitat de Montreal van contestar que l’acollirien i l’ensenyarien durant tres mesos.
Finalment aquells tres mesos al Canadà s’han convertit en sis anys. És allà on recentment s’ha convertida en doctora en Neurociència. La seva tesi doctoral s’ha centrat en entendre alguns dels mecanismes que modulen el son (i per son es refereix al procés de dormir, de desconnectar-nos del que ens envolta per recuperar energies; però no es refereix als somnis). Més concretament, estudia els mecanismes bioquímics que fan que les neurones del nostre cervell decideixin quan el nostre cos entra en son, si el son és més profund o menys, i quan fem transicions entre els diferents estats del son (el que es diuen transicions entre el son no-REM i REM).
En el Dia Internacional de la Nina i la Dona en la Ciència li demanam quin missatge donaria a la joventut campanera que s’hi vol dedicar. La Dra. Ballester ens respon que ho provin i que estiguin oberts als diferents rols que es necessiten en ciència: hi ha treballs de tots tipus, i tots són igual de necessaris perquè l’engranatge funcioni. Hi ha gent que treballa fent proves a les persones, altres fent proves als ratolins, altres que treballen als laboratoris fent experiments més químics, altres que treballen analitzant les dades amb ordinadors, altres que es dediquen al manteniment de les màquines i també els qui dirigeixen, que s’han d’encarregar de demanar diners als governs i a organitzar gent pels diferents projectes. Segurament hi haurà una funció on es sentiran còmodes! També els diria que no es creguin la gent que els diu que algunes coses són massa complicades per a ells: que ho provin i que ells mateixos jutgin què és bo per ells. No tot té regles escrites i, a vegades, podem escriure les nostres pròpies normes. També els diria que no tenguin por de provar carreres o feines que els facin il·lusió: és provant que descobrim si de veritat ens agrada tant com ens pensàvem o si hem de canviar de camí.
Per ara, ella seguirà el seu camí. Té pensat continuar fent recerca en neurociència i, si pot, continuar centrant-se a investigar com el nostre cervell controla les transicions entre el son i la vigília. A curt termini, se’n va a fer uns estudis postdoctorals al Japó, amb un grup que també està interessat en entendre els canvis bioquímics que ocorren a les neurones que regulen el son. Espera després poder trobar una feina similar però més a prop de sa roqueta. Perquè ser campanera amb la mar per mig és enyorar molt el sentiment de comunitat que tenim a Campos, enyorar veure somriures coneguts pel carrer i als esdeveniments que ens importen. És enyorar parlar campaner i de Campos amb qui ja ho coneix. Però també és portar el nostre sentiment de poble a fora, fer poble amb gent que no hauria conegut mai, ballar boleros a una plaça estrangera amb l’únic mallorquí que s’ha trobat allà a Montreal, portar sobrassada als montrealesos perquè la provin i cuinar moltes vegades paelles i pulpos a la gallega.
Fora de l’àmbit acadèmic i professional, allò més important que ha après d’aquests més de 6000 km que la separen de Campos és a sorprendre’s i a canviar els esquemes. A trobar-se gent i maneres de viure que no hauria pogut imaginar, i que l’han ensenyada a valorar l’amistat, les cultures, el món i el temps que té de manera molt diferent. Ha après a respectar i estimar les coses desconegudes i diferents a ella. Ha après a ser una campanera -i una científica- pel Món.