Quan la batlessa em va oferir participar amb un escrit per les Festes d’agost d’aquest difícil any 2021, em vaig sorprendre molt… Jo? Segur? No som campanera de naixement, només d’acollida fa quasi dotze anys. Després de meditar si estaria a l’altura, una forta il·lusió em va recórrer el cos. Què podria contar jo que pogués interessar?
Jo no sé ni vull escriure amb paraules recercades perquè la meva intenció és (ja que se m’ha donat l’oportunitat) arribar a la gent més senzilla del nostre poble, aquella que no va poder estudiar gaire, que li ve ben just llegir amb la seva pròpia llengua, gent feinera i valenta, que a cops de falcella ha fet un ca seva. Per a vosaltres són les meves lletres sortides del més profund del meu cor que expliquen prou bé el que jo sent pel poble de Campos i en concret per Sa Ràpita, on tinc el privilegi de viure.
Jo abans era cega perquè hi veia i no mirava… Sorda perquè hi sentia i no escoltava… Manca perquè tocava i no palpava… Muda perquè parlava i no deia res… Fa dotze anys en feia trenta-vuit que caminava per Ciutat, sempre amb el cap baix, a posta de tant en tant trobava qualque moneda, que lluny de fer-me més rica em feia de cada pic més pobre. Molta gent passava pel costat, però ningú em saludava… i així passaven els dies, els mesos i els anys.
Un bon dia la Providència em va dur a Campos i aquest poblet del sud de Mallorca ben aviat em va ensenyar que la vida era una altra cosa. La gent que no havia vist mai quan se’m creuava em saludava i això m’agradava. En tres mesos curts tothom sabia el meu nom, em sentia important! Despertar cada dia era un goig, passejar fins al Club Nàutic i tornar era una experiència religiosa, per primer cop sentia el renou de les meves passes i això em relaxava. No he enyorat Palma ni un dia, ni les compres a grans magatzems, ni el renou dels cotxes a les Avingudes, ni el ramat fantasmagòric que sense alçar el cap caminava cap a la feina cada matí.
Visc a Sa Ràpita tot l’any i em diuen: “A l’hivern no t’enyores? Jo no podria, tanta solitud…” Pobres ignorants! Ningú sap que jo abans era cega i he recuperat la vista, mirant una posta de sol a s’Estalella i les flors dels ametlers a l’inici de la primavera… Era sorda i ara sent la remor de les ones, el cant de les xigales, de les tórtores… Ara tenc un company de camí a qui agafar la mà, sentir-la i espitjar-la com si fos cada dia el darrer. Ara parl i sé el que dic, a qui li dic i com li dic, a plena consciència, perquè el silenci del lloc on visc m’incita al diàleg més pur amb jo mateixa i amb els altres. Ara sé el que és viure ses matances i gaudir el dia de Sant Blai o les festes del Carme a Sa Ràpita! Fins i tot els Reis tornen més humans quan al gener trepitgen el nostre poble.
M’ho perdia! Tants anys esperant i a la fi sé el que és VIURE.
Mercè Miró Fuster