Per les troballes i investigacions que han fet antropòlegs, arqueòlegs, historiadors… coneixem la vida i els costums dels primers pobladors. Quan es va inventar l’escriptura (3.000 anys abans de Crist) ja es va deixar constància escrita de l’evolució de l’espècie humana i, amb ella, de l’evolució dels utensilis i de nous invents. Una evolució que ens sembla extremadament lenta. Van haver de passar milers d’anys perquè ens semblés, mínimament significativa.
En la vida de l’ésser humà, cinquanta anys són més de la meitat de la seva existència, però, no són més que un gra d’arena dins el gran rellotge que és la història de la humanitat.
Quan fem una mirada enrere, per exemple a les dècades dels 60-70, podem veure com, de manera vertiginosa, han canviat els costums, les activitats, les diversions…
En aquestes dècades, què passava a Campos, què hi havia, com ens divertíem?
Vaig néixer en el 62. Els meus pares varen anar fent ca nostra a poc a poc i, quan era petita, no teníem bany. Quan m’havien de rentar, ma mare preparava una ribella dins la cuina (si era a l’hivern, a devora, també hi posava un braser per no tenir tant de fred), jo m’hi posava a dedins i em rentaven; quan estava ensabonada, ma mare agafava un perol, on hi havia trempat l’aigua que havia encalentit a la cuina de butà amb aigua freda, i me la tirava per damunt, sempre exclamant: ”esprint corredores”!!!
Encara em pareix sentir:
-“No te moguis tant que n’hi ha per tot!!”
-“És que tenc fred i sabó dins els ulls!!”.
En aquell temps (potser tenia uns tres/quatre anys) encara no teníem cotxe i ens desplaçàvem, els meus pares i jo, tots tres, en una “Guzzi”. Pocs anys després, mon pare va comprar un SEAT 600 de segona mà que, quan anàvem a Ciutat, damunt les costes de S’Aranjassa, ens havíem d’aturar perquè s’encalentia i hi havien d’afegir aigua.
Quan a ca nostra encara no hi havia televisió, els dissabtes, anava amb mon pare al “Riskol” (en aquell temps era un bar o, com dèiem, un cafè). Amb il•lusió continguda, esperava el moment en el que sortien “Cleo, Tete, Maripí, Pelusín, Coletas y Cuquín cantant la cançó del “Vamos a la cama”. Aquella peculiar família, “La família Telerín”, apareixia just abans del “Parte” (“telediario”) i volia dir que les nines i nins havíem d’anar a dormir perquè després de les notícies hi havia la pel·lícula i, quasi sempre, era d’un rombe (per a majors de 14 anys) o dos (per a majors de 18).
A l’estiu, quan ma mare s’aixecava, posava aigua dins una ribella i la deixava al sol; abans de dinar, el meu germà i jo, hi preníem un “banyo”. Només anàvem a la platja qualque diumenge si no hi havia cap nigul, si n’hi havia, ho deixàvem per una altra ocasió.
A la primera televisió que vàrem tenir (en blanc i negre, com totes les de l’època), només hi havia dos canals, la primera i la UHF. L’emissió començava un poc abans de les sis de l’horabaixa amb la “carta de ajuste” (durant uns 15 minuts es veia una imatge fixa mentre es podien escoltar cançons), i acabava a les dotze de la nit amb la imatge de la bandera espanyola i l’himne nacional. Record amb nostàlgia aquelles sèries que m’agradaven tant: ”Furia”, “Fliper”, “Mi oso y yo”… I aquells entranyables personatges: “El Capitán Tan”, “Valentina” i “Locomotoro” que vàrem popularitzar cançons com “Los hermanos Malasombra” i “El barquito chiquitito” en el programa infantil “Los Chiripitifláuticos”.
El temps anava passant i, quan va néixer la meva germana (jo tenia 10 anys) els meus pares varen vendre el SEAT 600 i comprar un 850 nou. La “Guzzi” estava pràcticament retirada de la circulació.
Devia tenir uns onze anys quan, a l’estiu, vaig voler anar a Can Melero a xapar albercocs, pegaven a duro (5 pessetes) el canyís. En un matí vaig guanyar 17’50 pessetes (o sigui, el meu company i jo vàrem omplir set canyissos en tot el matí!!!).
Tenc ben present la imatge d’aquelles dones, i també qualque home, que, de bon matí, agafaven la bicicleta per anar a collir tàperes i, a prop de migdia, arribaven al poble amb el saquet damunt del manillar. També record aquell carro llarg que passava per davant ca nostra amb dos cans de caça fermats al darrere, els garrots de tomar ametles amb un pedaç a la punta perquè sortien dels límits del carro i, dins el carro, tota la família asseguda damunt els sacs. A mi també em va tocar anar a collir tàpares amb ma mare i a aixecar ametles amb la padrina Margalida i el conco en Sebastià. Els vespres, ens reuníem a la portassa per a pelar les ametles, algunes de les quals, a mitjans mes de desembre, eren trencades per a fer torró; en fèiem de cru i de Xixona.
Als dotze/tretze anys ja ens deixaven anar al cine totes soles. Els diumenges ens veiem a les tres per anar a veure els quadrets i triar a quin cine volíem anar. I és que en aquells temps ( mitjans anys 70), a Campos hi havia tres cines: “Es Modern”, “Es París” i “Sa Recreativa”, i amb 35 pts. que valia l’entrada, podies veure dues pel·lícules i el NO-DO (Acrònim de “Noticiario y documentales”. Es va projectar a les sales de cine espanyoles entre 1942 i 1981). En sortir del cine, anàvem a “Sa Granja” a menjar un panet francès amb tomàtiga i olives (10 pts.) i beure un refresc (12 pts.). Altres vegades, anàvem a “Es Modern” i compràvem un panet amb “ensaladilla” (25 pts) i un “Frigo” de duro. Sortíem amb 100 pessetes (0’60 €) i tornàvem canvi!!!
I qui no ha sentit a parlar dels “Guateques”?!! Quan tenia tretze o catorze anys, un grup de nines i nins vàrem formar “Sa Pandilla” i, cada diumenge, ens reuníem i ballàvem cançons de ” Bee Gees”, “Demis Roussos”, “Roberto Carlos” i un llarg etcètera. Quasi totes eren “lentes” per “ballar d’aferrats” i jugar a la granera (canvi de parella).
Quan als devuit me’n vaig anar a estudiar a Palma, per no estar tota la setmana sense notícies meves, a ca nostra varen instal·lar el telèfon.
Als joves d’avui, joves del segle XXI, els resulta còmic sentir aquestes “historietes”, i no és estrany. Ara, a cada casa, hi ha diversos televisors, ordinadors, “tablets”, telèfons mòbils… Estam massa encarats a les noves tecnologies i oblidam la importància de la conversa cara a cara, amb els amics, amb la família. Girem la mirada cap a aquest passat no tan llunyà, a la calidesa de les relacions humanes, a la complicitat del secret dit en veu baixa a l’orella, a les històries i llegendes que ens contaven i que s’han transmès de generació en generació.
Juny 2022
Sebastiana M. Estelrich Salom