#DIARIC CULTURA Trobarem motius per ser optimistes | Maria Huguet Mas

Trobarem motius per ser optimistes | Maria Huguet Mas

by Diari Campos

El cel és immens i net i el Sol, que tot just comença a declinar, escampa una llum suau damunt la paret seca que dibuixa el contorn del camí dels Ametllers. En aquest moment, sembla que les busques del rellotge no hagin de córrer pus mai i que l’arribada de la fosca, tot i que imminent, sigui només una promesa. El temps s’ha aturat i jo he arribat al camí de les Òlibes amb gotetes de suor que regalimen pel front. Camin i vaig fixant-me amb la gamma cromàtica que es desplega davant meu: un espectacle que va des del blanc més pur de les flors de les tapereres, al marró rogenc de la terra seca, passant per la calidesa groga dels últims rajos de sol. Sembla que els meus ulls ho mirin tot per primera vegada!

Això és el que més enyor dels estius a Campos: la lentitud de les coses senzilles. Per mi, tornar a Campos sempre és reduir marxes, baixar el ritme, convertir el que era una carrera en un passeig. Quan la velocitat deixa de ser important, llavors és quan més bé es poden apreciar les troballes del camí.

L’estiu a la vila és tocar mare. És la tranquil·litat de tornar i veure que hi ha coses que es mantenen intactes, impassibles, a pesar de les anades i vingudes de la gent, de les pandèmies mundials, del número de voltes al Sol del planeta. És la constatació que l’aigua des Trenc segueix essent cristal·lina i turquesa, els nius de metralladora llueixen els seus versos, les beates ens piquen la pell salada quan el sol es pon. És la reafirmació que el perfil de Cabrera protagonitza tots els horitzons dels nostres horabaixes de platja. Que el gelat d’stracciatella del JOP segueix tenint aquelles miquetes de xocolata negra gruixades i cruixents, i que les cireres carnoses de ca na Barraca t’exploten a la boca, àcides i dolces a parts iguals. Els granets d’arena de Sa Ràpita segueixen essent els més fins que hauran tocat mai el nostres peus i el debat de la posidònia morta torna estar a l’ordre del dia. La crosta del pa moreno segueix fent rec-rec després de fer mulles dins el suquet del trempó.

Aquestes realitats van fluint tranquil·les enmig de la calentor de l’estiu, i, just quan els dies deixaran de ser eterns i el sol, tímid, començarà a declinar de cada vegada un poquet abans, arribaran les festes de la Mare de Déu d’agost. Això sí, sempre precedides per una arruixada breu i puntual, que farà que els paperins de la plaça Major arribin passats per aigua a l’inici de les festes. Serà llavors quan reviurem escenes que sembla que estiguin reservades per aquella setmana. Soparem d’un variat a una taula de Sa Granja que potser compartirem amb un conegut amb qui feia temps que no parlàvem. Enmig del baf intens del vespre de l’Artnit visitarem desenes d’indrets de la vila: el casal de Can Pere Ignasi, la casa de la pintora Miquela Vidal, l’Auditòrium, Sa Nostra, sa Vicaria, Can Valer… Ho mirarem tot amb una atenció especial, amb la tendresa i nostàlgia d’estar dins un recorregut repetit però nou a la vegada. Estrenarem amb il·lusió un vestit nou d’un color alegre. Sentirem l’anar i venir dels ventalls enmig de les estrelles i la poesia del carreró del Convent. Ens posarem en taula amb la família i amics compartint viandes estiuenques: tumbet, trempó, un meló fresc i dolç, gelat amb ensaïmada… Ens retrobarem amb els amics de tota la vida, antics companys d’escola, cosins, coneguts que ens han vist créixer… Parlarem d’algun projecte, de futures excursions o anades a la platja, recordarem temps passats. Enmig de tot això, ens pareixerà com si l’univers es pogués reduir a la plaça on sentim amb la mateixa intensitat la música festiva que la força d’estar junts al nostre indret.

Tot i la lentitud dels dies calorosos, l’estiu és efímer. El mirall que per Sant Joan ens endevinava un rostre esperançat, ara ens mostra la pell més morena i la serenor de qui reconeix l’arribada del setembre en un horitzó proper. I és que, ho sap tothom, en haver passat la Mare de Déu d’agost, ja està fet de l’estiu.

Al cap i a la fi, l’estiu no és més que deu o dotze caps de setmanes intensos. I nosaltres hi anam repetint les nostres escenes quotidianes, cada any amb una mirada més experimentada i amb un cor més ample. Més ample perquè està ple de tots els estius passats i també perquè està més obert als estius que encara han de venir.

No crec que ningú hagués estat capaç de predir un 2020 com aquest. Segurament viurem unes festes atípiques enmig de la incertesa i gaudir de la companyia dels que ens envolten no serà tan senzill. Per sort, enmig de tot aquest soroll de fons, podrem seguir trobant la pau en les coses senzilles que no canvien mai: la mar, fora vila, una conversa a la fresca, un horabaixa a cals padrins… i amb això, trobarem motius per ser optimistes.

Maria Huguet Mas
Barcelona, juliol 2020