Aquests darrers mesos he caminat molt pels carrers del poble. Si bé és cert que abans també ho feia, però podia permetre’m el luxe que els meus pensaments vaguessin cap a un altre lloc.
Durant bona part d´aquell temps em resultava inevitable veure com a dia a dia, a cada pas que donava, una transformació gairebé apocalíptica s’apoderava dels llocs més comuns i representatius que anava recorrent; persianes de comerços baixades, bars tancats, places buides, dissabtes sense mercat. Per no poder no podia ni albergar l’anhel que em toqués el euromillón o provar fortuna gratant al set i mig.
Però a mesura que avançava amb el meu hàbit saludable, em trobava amb aquell forn que ha passat de pares a fills i segurament també passarà a néts i que ja ha viscut no una, sinó diverses crisis, desperts quan uns altres dormen, fidels a la seva rutina diària. Qui anava a dir-nos que la rutina, per a alguns, sinònim d’avorriment, l’anàvem a trobar tant a faltar. És d’agrair tenir un grapat d´aquests comerços a la vila i poder anar alternant i comparant d’un forn a un altre la panada de carn i xítxeros (entendreu que no digui al meu parer qui guanya) en un intent per fer més agradable la meva passejada.
Amb el transcórrer de les meves caminades pels carrers he passat del final de l’humit hivern a un estiu que cada any que passa fa més efímera la primavera. He presenciat sense voler-ho jo, i segur que ells tampoc, el naixement d´herois atípics sense capa ni espasa, encara que sí amb mascareta que ocultava el seu rostre, però no la seva mirada cansada.
He vist com el poble tornava a renéixer amb anuncis clars i contundents, dibuixats amb pols infantil en un llenç improvisat de llençols blancs i cartolines de colors cridaners penjats dels balcons amb un missatge comú i esperançador: TOT ANIRÀ BÉ. Un missatge simple i efectiu. Innocent també, però amb més contingut que qualsevol bandera, estendard o emblema.
He anat trobant-me amb coneguts i amics que, o bé, havien començat a fer feina o simplement havien sortit a agafar aquest aire, que com a mi, els faltava en les quatre parets de ca seva. Si ja abans era gairebé obligat demanar per la família, avui dia es converteix en un gest de sinceritat, mutant en qualque cosa més que una mera formalitat.
Segur que aquest estiu tindrem una Mare de Déu d’Agost atípica, diferent a tal com l’hem conegut en anys anteriors. Enyorarem sens dubte una festa de Panxa Rotja capitanejada pels Quintos, la Batukada Terraroja o el tradicional torneig de Streetball. La festa de Re-districte, el pa amb oli a la fresca, que aquest estiu haurà de ser més íntim i familiar que mai o aquella nit estrellada impregnada d’acolorits focs artificials.
No podrem viure unes revetlles discutint amb els teus amics palmesans que has convidat de bon gust, que baixes a Campos i puges a Palma (crec que per molt que li ho expliqui mai ho entendran). Passejant i parlant amb els teus paisans que et trobes al pas, compartint besades i abraçades, retrocedint en el temps, reconeixent a l’uníson que van ser temps millors. Però jo penso que els temps millors encara estan per venir. Per això m’agradaria animar als meus veïns, als meus paisans a engalanar els seus balcons, les seves terrasses, les seves portes i persianes amb flors i missatges optimistes, com ara els que he anat trobant-me en les meves caminades. Perquè aquesta terra que ha vist néixer a poetes, pintors, escriptors, comediants, esportistes i artistes de diversa naturalesa i caràcter, però sobretot de pares i mares, fills i filles, avis i àvies, amics fidels malgrat el temps i la distància, que tornen cada any per aquestes festes a la recerca de records i de pas per a generar de nous que perdurin en la memòria.
D’estudiar tornen alguns o de fer feina fora d´altres i ens porten cada any a les seves recents famílies o amistats perquè coneguin els carrers que els van veure néixer i créixer i estic segur que tots i cadascun d’ells es mereixen la seva ració d’optimisme en aixecar la vista d’aquelles voreres empedrades, tan altes i empinades com un cingle, perquè quan s´estima, s´estima malgrat els seus defectes, que n’hi ha, però són aquests mateixos defectes els que ens han d’animar a millorar.
Quan encara ens estem acostumant a un nou vocabulari (ja va passar amb l’anterior crisi) jo prefereixo quedar-me amb aquelles paraules que ja conec i que defineixen molt millor el meu poble i a les seves gents. Paraules com ara afecte, generositat, esforç, amistat, solidaritat o enteresa.
Com se sol dir: per a veure l’arc de Sant Martí, abans ha de ploure. La vida mateixa, de nou torna a començar a esperar esdeveniments per a de nou gaudir.
Perquè estic convençut que més aviat que tard tot anirà bé.
Juanjo Durán