Ja tornen a ser aquí les festes de la Mare de Déu d’agost, festivitat al nostre poble. Les segones post COVID, aquest maleït virus que ens ha canviat la vida a tots. A alguns, per sort solament la quotidianitat del dia a dia, i a d’altres, que per desgràcia han perdut éssers estimats, la resta de l’existència.
Després també hi ha la gent que tot i que ha aconseguit superar-lo, ha sofert la malaltia de manera penosa, i que a més del patiment propi, ha afegit als familiars i amics un plus de suplici.
Aquestes han estat les seqüeles que ha deixat en la salut, el bé més preuat que tenim, però com sabem també ha fet matx l’economia de molts negocis i llars. De tota manera sempre he pensat que si tenim salut, tot el demés ho aconseguirem, amb més o menys esforç. Hem superat diverses crisis i aquesta no serà diferent, segur.
En tots aquests mesos, com segurament tothom, he tengut molt de temps per pensar en tot el que ens estava succeint. Som una raça, la humana, que tot i que hauria de ser precisament el contrari, ja que teòricament som els animals més intel·ligents que poblam aquesta bolla anomenada món, allà on hi posam la mà, en massa ocasions acaba en tragèdia.
Per descomptat que ha estat trist, depressiu i estrany per tots, però trob, que sobretot per les persones majors. Molta d’aquesta genteta ha sobreviscut a guerres, postguerres, i no es mereixen acabar el cicle vital entubats en un hospital, sense ni tan sols poder-se acomiadar dels éssers estimats. O, els que per sort no han estat infectats, passar temporades llargues sense poder sortir de ca seva ni poder sentir l’escalfor de nets o fills si no és a través d’una freda pantalla d’ordinador o telèfon mòbil.
Segurament cap de nosaltres s’ho mereixi, però pens que ells els que manco.
També, com als demés, els han amagat la meitat de la fesomia, i amb la majoria d’ancians que he parlat, començant per mumare, els familiars més directes o alguns amics dels quals tenc la sort de gaudir-ne la seva camaraderia i saviesa, per afegitó als mals derivats de l’avançada edat, els dificulta molt la respiració.
Tot i això, són els que han fet més bonda i els que menys s’han queixat.
Tenc moltes ganes d’espaiar-me amb força gent, sobretot aprofitant que quan escric aquestes línies està tan de moda la polèmica de l’hotel Bellver de Ciutat, però trob que seria més profitós enfocar la convidada per escriure aquest article, al moderat optimisme i la recordança de les festes.
Començaré per l’optimisme, ja que tot i que bans he citat que la nostra ètnia on sa vulla hi posa mà molts de pics esdevé en desgràcia, per sort encara hi ha multitud de persones amb un cor que de gran que és, els hi empeny les costelles.
Començant pels sanitaris, que han doblat els seus torns i encara ara en pateixen la fatiga, seguint pels voluntaris dels bancs d’aliments, que majoritàriament són gent jubilada, però que sé de bona mà que en aquesta ocasió s’hi han afegit desenes de persones de totes les races i edats que com que tanmateix no tenien feina, ja sigui perquè eren aturats de llarga durada o estaven immersos dins un ERTE, han entregat el seu temps per ajudar als que més ho necessiten. Tota la gent que ha fet donacions per aquestes associacions o de manera particular als més desfavorits. Els propietaris que han posposat o rebaixat els lloguers dels seus locals als arrendataris fins que venguin més ben donades. Els veïnats, familiars, amics, que han fet arribar la compra a la gent gran o a persones dependents, perquè no haguessin de sortir de demés al carrer i no exposar-se a una possible feresta infecció. Els agricultors, ramaders, empleats de supermercats, etc. I no em vull oblidar dels polítics de tots els partits, que també s’han rebaixat el sou un trenta per cent, com a mostra d’empatia amb els que hem cobrat l’abans mencionada prestació extraordinària o amb els autònoms que en molts casos solament han facturat la meitat -això els que han aconseguit surar-, fins que l’economia torni a remuntar…
Ironies a banda amb aquest darrer gremi -la política ben feta és absolutament necessària, però des del meu punt de vista sobren molts polítics, siguin del color que siguin, i no en parlem dels que en “jubilar-se” tenen paga vitalícia que s’afegeix al contracte en una de les grans empreses que van afavorir quan governaven-, mentre hi hagi gent d’ànima neta, encara hi haurà esperança. A tots ells, i un bon grapat que m’he deixat, el meu humil homenatge i agraïment.
Seguiré per la recordança, perquè tot i que quan el meu germà Guillem i jo érem petits passàvem tots els estius a la Colònia de sant Jordi -d’on prové la família per part de munpare en pau descans-, per sort he viscut totes les verbenes de la Mare de Déu d’agost de la vila, ja que sobretot la setmana del festiu, tornàvem a ca nostra del carrer Sureda per gaudir-les de ben a prop amb familiars i amics.
Abans de l’adolescència, amb els amics d’infància -que per sort la gran majoria encara continuen sent-ho en l’actualitat-, en Pere, en Juanjo, n’Aleix, en Pep, en Joan, en Rafa, n’Antonio -que ens va deixar massa prest-, en Pedro, n’Emilio, en Juan Pedro, en Campi, en Xisco Diego o en Sito, durant tots aquells dies, després de cremar els horabaixes jugant a futbol primer a la plaça de can Pere Ignasi quan el trespol encara era de gravilla, i anys més tard a l’antic camp de ses forques, entre altres entreteniments que servien per esbravar-nos el petroli que ens recorria les venes, ens reuníem devora les atraccions ferials i anàvem a voltar per les paradetes, i molts d’aquells capvespres, acabàvem anant a cercar una hamburguesa a ca n’Adolfo, que ens menjàvem als bancs del camí del cementiri o a qualsevol altre lloc, abans de regressar a cases apurant l’hora que ens havien ordenat.
Passat uns anys, que ja teníem edat de sortir fins més tard -o prest, ja que de vegades era l’hora que molts veïnats s’aixecaven-, òbviament les tradicions van canviar.
Aquells temps, molts dels que llegiu aquest article, recordareu que les nits dels caps de setmana i festius d’hivern, Campos bullia, i que per les festes es tornava reactivar, ja que a partir de finals de maig i juny, la majoria de campaners sortíem per vorera de mar, principalment a sa Ràpita i la Colònia de sant Jordi, però alguns, de vegades també ens desplaçàvem a Portocristo, Portocolom o cala Figuera. I ja de més garrits, fins i tot pel passeig marítim de Palma o a s’Arenal.
Després dels concerts que se celebraven, entre els quals record molt especialment els començaments d’uns fins aleshores desconeguts “Ossifar” i que en poc temps es va convertir en un clàssic de les verbenes de la nostra generació, o el nostre sempre incombustible “Tomeu Penya”. Però també em venen a la ment l’any de na “Luz Casal” a “sa pista”, o en “Mikel Erentxun” a la plaça de sa Creu, tornàvem fer la ruta dels pubs que com dic reobrien per aquelles dates: “S’amagatall”, “Districte 3”, “Pub 22” -més endavant anomenat “París”, “Es Cantó”, “Puntasso”, “Dinàmic”, “s’Autèntic”, “s’Escaire”, etc.
Pocs han sobreviscut en aquella època daurada. La vida, en moltes ocasions, misteriosament canvia del dia a la nit.
Passat el temps, quan molts d’aquests llocs ja no existien, com bé sabeu es van crear esdeveniments com el “Revival”, Redistricte”, -que és la festa del bàsquet-, la festa del futbol, la de l’atletisme, etc, que van substituir amb molt d’encert aquella altra casta de divertiment i a la vegada són tan necessaris per ajudar econòmicament els esports abans al·ludits.
Estic segur que d’aquí no gaire temps podrem tornar a gaudir de la tan anhelada “normalitat”, i que els campaners ens podrem tornar a reunir als actes com els abans citats, o el pa amb oli o gelatada a la fresca, la festa “panxa roja”, les nits d’estrelles i poesia, les entranyables pel·lícules de l’amo Biel Mayans, les magnífiques obres teatrals dels “Pometa”, o com a toc final, els focs d’artifici enramellant el llençol de la nit, amb la cara descoberta, tocant-nos, abraçant-nos i besant-nos sense passar ànsia de si el “bitxo” pot fer acte de presència.
Tant de bo sigui així i sobretot, ens hi vegem tots amb salut.
Una abraçada gran i bones festes!!!
PEP TONI BAUÇÀ