#DIARIC CULTURA Ses matances

Ses matances

by Diari Campos

Un mes abans en parlava amb so meu amic Toni, quant, cansats de fê cabrioles o jugâ a coloms, mos asseiem devall sa porxada de s’esglesia que feien nova. Allá tiravem els nostros plans coma homenets veys, fumant qualque xigarro mal forjat de papê d’estraça, qui deixava una gran covitja y feia plorâ els uys, que torcavem en so call de sa mà, fent caruces.

Eren, per noltros, ses matances, sa festa de més bulla de tot l’any. Els botifarrons, sa cíndria guardada dalt es sostre, davall paya, perque no se podrís… y sobre tot es foc d’es vespre, ¡quina ilusió!

¡Bé en feiem de viatges de taparera, que rossegavem de molt enfora alçant p’es camí una polsada feresta y suant l’ossa!

S’anâ a escola mos venía de repel qualque decapvespre, perque es día de ses matances s’acostava y era precís arreplegâ molta llenya per fê un gran fogaró, valdement de vegades una mà carinyosa qui sortía de darrera sa porta de ca-meua, me fes escampâ els llibres y besâ en terra… ¡No en podía fê cap de full, que mon pare no ho sabés!

A la fí arribava es día desitjat, y no vos pensèu qu’en tengués gens de sòn: jo era es primê qui botava d’es llit, y, fosca blava, corría a repicâ ses baules de ca-’s meu amic, fent-lo aixecâ depressa.

A un recó d’es corral, devora es pou y damunt uns fogons improvisats, bullíen ses calderes; y un poc més en-llá, dins sa fosca rompuda per sa clarô boirosa d’un llum d’encruya penjat a un pagès, se mig veia un banc, un ribell y una ganiveta… Tot allò pareixía una visió funesta: s’esperava una mort… però sa mort d’es porcellet, qui, a força de verdencades, sortía de sa caseta, grunyint, grunyint, estirat per una oreya.

Extès damunt es banc, de bades esperonetjava, abrahonat per cuatre o cinc bergantells de ronyó clòs. Però jo estava un bocí enfora, tapant-me ses oreyes, per no sentí tant els gemecs d’aquell pobre animalet, qui giscava més fort quant més endins li entrava, remoguent-se dins sa greixuda gorga, cercant es carcabòs, sa ganiveta prima y llarga, estreta per una mà forta tota vermeya, qui deixava sorî, per entre els dits, com a vetes de sang qui s’aglaçava.

Els grunys s’enfosquíen y debilitaven poc a poc, quedant, tan sols, un gemec petit… y estirava els potóns. Jo sortía an es carré a jugâ a nyòlits amb en Toni, esperant es dinâ per atiparme, y sa fosca per encendre es fogueró; mentres a dins sa casa començava es malaveig de ses matances, riguent y brometjant ses atlotes amb sos fadrins.

Horabaixenc, quant els carros eren tornats de foravila, treiem sa llenya en mig d’es carrê y componíem sa garbera. Amb un bolic de paya encesa pegavem foc an aquella montanya de llenya prima y verdosa qui començava a prendre, y ¡en vols d’esclafits y espires y bocins de fullaraca que mig encesa s’en pujava per dins aquell fum espès! Llavò noltros reiem y botavem, cridant com a dimonións.

Ombres llargues, com a gegants, se movíen per ses parets pintades de vermey per aquell foc qui siulava rabiós y remoguent-lo amb garrots d’uyastre, fesiem crèixê més ses flamarades, qui, tremoloses y a contra-temps, s’aixecaven, revintclant-se com si fessen esforços per arribâ amunt.

Una tira d’atlotóns d’es nostro temps l’enrevoltaven, amb ses mans dins ses butxaques, y obrint a sa fogatera uns uys com a plats, tots la volíen botâ, y de s’enfront d’es carrê, fent filera, cridant, passavem com un llamp per dins sa flamada.

Els troncs se desfeien y tornaven calíus que noltros potetjavem, encollats y péus descalçons, fins que tot era cendra; mentres que’s meu padrí, un veyet de vuitanta anys, assegut an es qualcadô de ca-meva, fumant sa pipa de canya y test, mos mirava amb aquells uys d’espira, enclotats, amagant entre es nas y sa barra una boca prima y tòrta, plena de riayes… Llavô aquell veyet tornava jove…

Ses matanceres eren per vila a convidâ p’es ball. Mon pare preparava es violí qui havía dormit tot l’any, allà dalt, an es fons d’una caixa.

Jo entrava dins sa cuina tot cansat, y assegut a un tubetet an es costat de ma mare, bufava an es foc, fent bullí més fort aquell arròs, mirant ses bambolles qui, com a homonets de colzada, ballaven fent esclafits dins sa greixonera. Bé en frissava de sopâ! ¡bé en frissava de tastâ aquell arròs de matances!

-¡A posâ taula!- sentía una veu que deia, ¡a posâ taula!- y ja estava tot content; y entre tants com eren, era questió d’un tancâ y obrí d’uys: sa taula se posava.

A un cap estava aquell veyet qui ja no reia, y amb veu tremolosa resava pels qui ja no hi eren…, cap baix y mans plegades, mentres jo, fent visatges, mostrava an en Toni un gall blau, fet a ditades, an es fons d’es meu plat rivetat de peixos. Aquell plat era per mí, aleshores, una obra d’art. Avui ja està romput…

Hermosa taula! tota enrevoltada de parents y amics. Un bull d’alegría surava dins es fum d’una tira de plats rotjos plens de arròs, que buidavem amb cuyeres blanques de pí.

Dava goig veure aquells bòtils plens, passant d’una mà a s’altra, y buidant-se mentres anava cresquent s’alegría.

Acabat de sopâ, tot-hom s’aixecava, se daven ses mans y se besaven, y aquell veyet tornava resâ mirat-mos a tots y els seus uys parlaven…

Es ball començava, y a mi plè com una odre, y amb sos uys plens de sòn, me pareixía una visió de gent qui botava fent esclafits; un renòu de música, una veu qui cantava… y tot se fonía, tornant petit -com aquells nans de greixonera- mentres jo m’adormía davora ma mare.

Càffaro Jaume, Pedro (1902?). Ses Matances . La Roqueta. Palma, Espanya.