Una Akimoto comprada a Can Silvestre, encarada cap al Camp d’Esports. Sempre costava una mica més l’anada, per un lleuger pendent ascendent i bafarades d’aire teb, sovint contràries. Deixàvem la bicicleta aparcada a l’entrada, amb la roda afitorada dins l’encletxa que deixaven unes estructures de ferro fetes amb varilles de color vermellós, a mig camí del rovell… record no sé per què en aquell indret exacte haver escoltat mil vegades la mateixa broma: “Saps per què els ‘xinos’ enterren els morts amb so cul defora? Per aparcar ses bicicletes”. L’amo en Toni Frare, sempre amb un somriure, darrere aquell taulell situat a mà dreta, després dels vestidors. “Vols un polo de farratge?” – així en deia ell als polos de menta. A l’altra paret, al costat de dues dutxes unisex, un cartell d’un home gras i cap-pelat amb un flotador passat, pixant a la piscina des de la vorera, et recordava les normes de civisme. L’olor del clor, al que no estàvem tan acostumats com ara, els esquitxos i corredisses dels amics damunt aquelles rajoles de marès. Quin color ets enguany? Jo blau, l’any que ve seré vermell…
“Pensau-vos a posar crema!”. El tup-tup d’un llaüt de pescadors a pas lent, però ferm, cap a Cabrera. El tio Miquel des Figueral, amb la camisa desfeta i aquella panxa torrada pel sol, assegut al timó amb la mirada fixa en un punt indeterminat del Mediterrani. “Ja queda poc, al·lots” em pareix encara escoltar d’aquella veu greu. Sa tia Maria, sempre amb un tarannà alegre, contava històries amb el seu accent felanitxer… El meu germà i jo asseguts dins la nau, com aquell que se’n va a la Lluna i no sap si tornarà. Em vénen al cap, una gorra lila, unes sandàlies de goma blaves amb sivella (ja no en deuen fabricar d’aquelles sandàlies de diferents colors?) i uns calçons curts de “Hija de Veny”. No feia fred ni calor, sí que se sentia la saladina i l’aire amable de mar. Jo era molt més enyoradís que el meu germà, però m’havien convençut per anar a passar uns dies a Cabrera amb aquells dos pescadors tan emblemàtics. Vist en retrospectiva, un gran regal. L’aridesa d’aquella illa de terra polsegós em sorprenia així com ho feien les sargantanes negres com el betum que pasturaven pels voltants del port i la cantina. Acompanyar aquells mestres a arreplegar les xarxes era sempre un repte nou… “Hi haurà peix?”, “no vos acosteu que això és una aranya”, “i aquest quin és?”… (malgrat tot mai he sabut els noms dels peixos). Entrada la fosca, si ens fallaven les forces, ens posàvem dins la caixa del llaüt a dormir. Encara que l’habitacle era un poc estret, el cansament i la tranquil·litat que desprenien aquells mariners, ens permetien agafar un son profund.
Aquella barraca, situada una mica més amunt que la cantina a mà esquerra, era austera. Tenia un fogó de butà, una taula, poques cadires, i dues lliteres separades de la resta per una cortina…”Mira, mira! El tio dorm sense roba!!!”, dèiem amb una mescla de rialles còmplices i nerviosisme, com aquell que veu una cosa prohibida.
“Erriii!”. Aquella bístia tan noble, estirava sense queixar-se el carro de fusta vella, però robusta. El conco de can Torrer, manejava les regnes de camí de tornada de Ses Comunes. “Ara me toca una estona a jo!”, el meu germà i jo ens barallàvem per tenir, encara que fos per uns moments, la sensació de control del vehicle- tanmateix aquell animal sabia bé on anava. El carregament consistia en uns quants sacs plens, els garrots d’espolsar ametlles, una bossa de plàstic amb aigua fresca -potser ja s’havia encalentit- i la part humana: es conco, sa tia i dos nins. Després d´un horabaixa amb aquella parella -família no biològica- i la curolla d’haver passat un dia com aquell, tot era felicitat. Passant per davant de la plaça de s’Estació, alguna cara coneguda, potser en Damià Huguet. “Damiàaaa! Damiàaaa!”, cridàvem perquè ens reconegués damunt d’aquella plataforma amb rodes des d’on ens creiem indestructibles. Pintaria el somriure del conco, als veure’ns tan orgullosos. Arribats a la portassa del carrer Ramon Llull, era hora de desjunyir i deixar reposar aquell navarret, que tant s’ho havia guanyat. “Ara li traurem sa collera i després ses cabeçades”. Alliberat del darrer complement, el llom suat de l’animal entrava dins la païssa i anava directament a l’abeurador, emetent un renill suau però contundent. Sempre he pensat que deia “gràcies”.
Diuen que per molt lluny que et facis, les teves vivències, records, pors, inclús olors… sempre vénen amb tu. És així.
Guillem Caldentey Adrover