Els monjos del Cister o de Sant Bernat són, en origen, benedictins. Segueixen la regla inicial de Sant Benet de Nursia: “ora et labora” – resa i treballa – encara que sant Benet sempre deia que no havia creat cap orde. Sant Benet morí l’any 543, als 63 anys d’edat. Quasi cinc segles més tard, Carlemany decidí unificar per tot l’imperi les observances monàstiques perquè l’esperit de pobresa volgut per sant Benet era un llast a causa del maneig de grans possessions i extensions de terra propietat de molts de monestirs. La influència reformadora no es feu esperar. La divisió aparentment més forta fou la dels benedictins blancs (els cistercencs) i la dels benedictins negres (la majoria dels altres monjos).
Els monjos blancs tenen l’origen, constituint-se com a orde, a Cister (Citeaux en francès), prop de Dijon. Per això, des de llavors, són coneguts com a cistercencs. Els tres primers abats foren Robert de Molesme, Alberic i Esteve Harding. Aquest darrer és el veritable fundador de l’orde perquè obtingué del Papa Pasqual II el “Privilegium Romanum” que permetia al monestir desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal, molt freqüent a l’època. Amb la “Carta de Caritat”, la “Regla” i els “Usos”, es consagra l’autonomia de cadascun dels monestirs. El fi perseguit és que amb una sola caritat i una sola regla visquem tots una vida semblant. Amb la presència de Bernat de Claravall a l’orde del Cister, comença a donar fruit aquesta flexible legislació.
Bernat nasqué a Dijon, a la Borgonya francesa, l’any 1091. Fill tercer de set, va seguir inicialment la professió de les armes. Conegué al monjo reformador Robert de Malesme i entrà a l’orde del Cister. El primer convent que funda Bernat va ser a una vall plena de saltejadors de camins i de bergants que al cap de poc temps voluntàriament es convertiren en monjos. El convent s’anomenà Clairvaux – Claravall – per això és conegut com a sant Bernat de Claravall. Fundà 106 monestirs a diferents indrets. Va ser un intel·ligent diplomàtic que participà en disputes i en conflictes polítics i assistí a concilis per a defensar els drets de l’Església. Morí a Claravall el 20 d’agost de 1153, als 62 anys. Del treball dins el Cister de Bernat de Claravall s’ha de destacar la colonització agrícola amb la fundació de Granges, l’obra d’evangelització d’Europa, molt especialment de França, i la seva acció contra els càtars o heretgia dels albigesos.
A la Marca Hispànica – Aragó i Catalunya actuals -, després a les Balears i a València, els monjos del Cister exerciren una gran influència en tots els aspectes socials, econòmics, polítics i religiosos. Els seus establiments poblaren dilatades zones acabades de conquerir als sarraïns, on introduïren noves tècniques de conreu, de racionalització del treball i del desplegament pecuari, que ben aviat es convertiren en colònies agrícoles modèliques, i, també, amb la difusió d’un concepte de viure deixant en franquia els lligams del feudalisme. Tal vegada podríem dir que aquesta contribució social és una primerenca “reforma agrícola” impulsada per aquest orde religiós.
El 1232, tres anys després de la Conquesta, ja hi havia autorització del rei en Jaume I per fundar una abadia on s’havien d’instal·lar els membres de l’orde del Cister venguts del monestir de Poblet. El rei concedí al compte Nuno Sanç la facultat de construir tots els monestirs que desitjàs a qualsevol indret de la porció que li havia pertocat en el repartiment de Mallorca. El 1235, la història just acabava de començar. Els monjos ja estaven instal·lats a la Granja d’Esporles, tenint cura de la font d’aigua de l’Ayn al Amir (font del príncep) que subministrava aigua per una sèquia fins a Palma. El 1239, el compte Nuno Sanç atorgà carta definitiva de fundació en la qual feu donació de 86 quarterades a l’abat de Poblet del lloc anomenat Arriad (el jardí), que es catalanitzaria amb el nom de La Real, i és on es va fundar el Monestir de Santa Maria de la Real, actualment amb el mateix ús. La Real, en llatí, es tradueix pel genitiu i forma “Regalis”. Aquest mot s’introdueix tant a la casuística monàstica cistercenca mallorquina que el trobam a tots els indrets on s’establiren els monjos a l’illa. Quan enfilam muntanya amunt, deixant darrere Valldemossa i Deià, camí de Sóller, un poc abans de Llucalcari trobam actualment Ca l’Abat, monestir fundat el mateix any de 1239 En realitat aquest lloc correspon a la fundació del Monestir de l’hort tancat de Santa Maria, que disposa, cap al nord-est, d’una font de mina coneguda amb el nom de Font de sa Senyora. Moltes de les marjades i oliveres sembrades a l’obac de les muntanyes, a la Serra de Tramuntana, són obra d’aquests monjos cistercencs.
El quart monestir del Cister el trobam, dins el quartó de Nuno Sanç, però a la porció de Manacor que abraçava, llavors, a més d’aquest municipi, els termes actuals de Felanitx, Santanyí, Campos i Porreres. Dissortadament moltes alqueries perderen ben prest el nom aràbic que abans tenien i prengueren el nom català imposat pels nous propietaris, però s’ha pogut definir el lloc d’algunes alqueries i rafals àrabs. Així és sabut que l’alqueria Benimahab i el rafal Semega, l’any 1239 foren donades per Nuno Sanç al Monestir dels monjos cistercencs amb la intenció de fundar un monestir a aquelles contrades per introduir noves tècniques de conreu i de desplegament pecuari. Un monestir que es bastiria en el lloc que actualment anomenam Els Monjos, entre Campos i Porreres. El monestir es començà a edificar. D’això no hi ha dubte. En el segle XIV, en el moment de la fundació de la Vila, que amb el temps s’anomenaria Porreres, hi havia diferents indrets i un d’ells era Els Monjos. Pensem que la formació de les onze viles fundades per Jaume II de Mallorca suposava l’expropiació i parcel·lació d’algunes finques, a no ser que quedessin emplaçades entornd’una parròquia amb un nucli incipient de cases o que fossin terres del reialme.Segur que en el moment de fundar Porreres hi hagué alguna vacil·lació, perquè es sabut que el 5 de setembre de 1309, per tal de fundar una nova Vila, el Batle general de l’Illa de Mallorca, autoritzat pel rei, canviava amb l’abat de la Real, Fr. Pere Dezcoll, les finques que el monestir tenia en Els Monjos per les aigües i molins de la vall de Canet. Però aquell projecte no passà endavant i la Vila quedà assentada definitivament al conjunt de les terres de l’alqueria Alquazor i els rafals Maffumet i Totzeta que Nuno Sanç havia donat a Guillem de Porrera el 10 de gener de 1231 i que adquirí el rei Jaume II, el 18 de novembre de 1308, encara ocupat en la fundació de “les noves pobles”. Per tant el monestir del camí de Campos a Porreres deixà les seves funcions de docència agropecuària per raons de manca d’interès dels monjos o perquè la necessitat d’instrucció agrícola ja no era necessària.
A Campos tenim la Creu de sa Parada. Una creu que segons dades històriques estava emplaçada a l’extrem del carrer de la Creu, on s’eixampla i que hom popularment coneix per “plaça de la Creu”, que abans era coneguda com la “del pou vell” o “de la creu del camí de Porreres”, així ho descriu en Ramon Rosselló al primer volum de la Història de Campos (1977). El punt més interessant d’aquesta creu és el capitell o tambor, de secció octogonal, amb vuit figures: sis antropomòrfiques – tres a la part anterior i tres a la part posterior – i dues de signes figurats. A la part anterior, a la part central sant Benet de Nursia, a la seva dreta sant Mateu apòstol i a la seva esquerra sant Jaume “major”. Mentre que a la part posterior, enmig sant Bernat de Claravall, a la seva dreta sant Pere apòstol i a la seva esquerra sant Domingo de Silos. Veneracions gens freqüents en la contrada campanera, on són presents: sant Julià, santa Basilissa, sant Joan Baptista, santa Coloma, sant Silvestre, sant Antoni, santa Maria Magdalena i sant Blai. No hi ha dubte que sant Benet, sant Bernat de Claravall i sant Domingo de Silos estan lligats als ordes regulars. Mentre que sant Pere, sant Mateu i sant Jaume corresponen a l’orde secular de l’Església Catòlica, que és a la que estan lligats, per fundació canònica, les ordes regulars.
És interessant observar les dues cares de signes figurats. A una, un escut hexagonal caironat que al centre hi ha una corona reial i una lletra “r” semiuncial carolina. La lletra inicial de “regalis” que els monjos del Cister adoptaren en el moment de la fundació del monestir de La Real. No deixem de banda que la “r” pot significar que disposa d’autorització reial. L’altra cara és un escut hexagonal caironat que al centre hi ha una corona amb signes de veneració religiosa i la lletra uncial (majúscula) V. La corona està inspirada en una “corona comtal”, les puntes més o manco llargues tenen formes corbes (sinuoses) donant-li una forma de foc, que la tradició cristiana l’ha fet representació de l’amor diví. Del centre del “foc” sorgeix un bàcul abacial. La lletra uncial “V” és la representació de la Verge Maria, mare de Jesús, a qui l’orde del Cister encomanava tots els seus monestirs.
Sembla que aquesta creu ubicada “a la plaça de la creu del camí de Porreres”, correspondria a un “rètol” per indicar als interessats on es trobava el monestir on els podia exercitar en l’ofici de l’agricultura. És sabut que el 1403, hi hagué una inundació dels carrers Creu, Plaça, Convent, i Santanyí, “perquè aquestes vies foren traçades al marge d’una vall, que, segons els padrins, constituïa el jaç d’un torrent creuant el centre de la Vila”. Per ventura, per això, l’any 1555 s’autoritza l’obertura d’un carrer Nou amb llicència del Procurador Reial, motivat per mor del creixement de Campos, dins la finca “Ses Comunes” i traslladant la Creu del camí de Porreres a l’entrada del poble. Aproximadament feia 150 anys que els monjos ja no eren al convent, per tant aquesta Creu deixà de tenir sentit indicador per convertir-se en límit de la zona rural i la urbana. Probablement el trasllat es va fer aquell any sense reparar el lloc d’on procedia i que la Creu va ser malmesa. Perquè trobam una notícia de l’any 1583: “el mostassaf i altres persones adobaren aquesta plaça i és anomenada de la Creu: Mes dareu al honorable Onofre Ginard per quatorze jornals i mix de home que han adobat les creus i la plassa de la creu del camí de Porreres “, el mostassaf cobrà a raó de 5 sous i els altres a 4(sic)”.
La Creu de sa Parada ha continuat la seva pròpia història fins als nostres dies i que un dia desvetllarem, però ara es tractava de justificar la seva presència en el poble de Campos.
Domingo Llull,
Juliol de 2021
