Per a molts campaners l’estiu comença amb el primer capfico a ses Covetes o a sa Ràpita o amb la peregrinació de la vila a vorera de mar o a la caseta de fora vila: un canvi de pocs quilòmetres que a molts els dona vida i calma. Per a altres, l’estiu arriba amb un canvi de colors al camp: els verds dels sembrats es fan grocs, entre les fulles dels arbres hi apareixen tonalitats vermelles, taronges, grogues o morades, els grisos del cel passen a ser lluminosos blaus i blancs… Aquest darrer és l’estiu que he viscut sempre, l’estiu des Palmer.
A es Palmer tot i res és com abans: si no fos pels cotxes que van cap a ses Covetes, sa Ràpita o sa Colònia, la música de les festes dels veïnats temporals i els cables elèctrics omnipresents, un podria pensar que fa un passeig pel passat: en molts indrets sembla que el temps s’ha aturat i molts pagesos, sigui per nostàlgia o per supervivència, veuen amb orgull com l’arribada de l’estiu revifa la vida dels seus camps.
Els meus estius a es Palmer m’han ensenyat que les tasques de fora vila no s’acaben mai, els pagesos autèntics (entre els que no m’incloc, no ens enganem) no necessiten Netflix ni són capaços d’anar a la platja al migdia, de fet, crec que més d’un no sap ni què és Netflix ni té banyador (o en té un de fa anys amb un elàstic que ja no recorda l’època en què complia la seva funció). I les pageses de bon de veres són fàcilment reconeixibles perquè duen un bon capell i una camisa primeta de màniga llarga, per no tornar negres com si haguessin anat a vorera de mar. Separats per cinc quilòmetres, dos mons que es contradiuen.
Aquí, els dies d’estiu no comencen a les nou o a les deu, com els de ran de mar, comencen amb la sortida del sol, a vegades perquè un raig de llum entra per la finestra i altres perquè el gall canta. S’han d’aprofitar les hores més fresques. Després de fer les primeres feines, devers les nou arriba un dels moments sagrats del dia: el berenar del dematí. Si berenes d’un tassó de llet amb galletes o d’un cafè amb llet amb un croissant, ets un aficionat i no hi ha volta de fulla. Un berenar pagès ha d’incloure un parell d’aquests elements: vi negre, pa moreno, sobrassada, formatge, tomàtigues de ramellet, oli d’oliva verjo, figues, meló o síndria i ha d’acabar amb un cafè rebentat (si és d’Amazona millor, però s’accepten altres opcions) i millor si tot és casolà, perquè ja se sap que és més bo.
Les tasques de s’hort són infinites, mai acabaràs, perquè sempre hi haurà herba per collir o alguna gàbia o barrera per arreglar. Una cosa que sempre m’ha impressionat molt és que aquells que es dediquen a la pagesia tenen una agenda mental que ja voldria el Google Calendar. Sempre saben què han de fer cada dia i què faran l’endemà i un parell de dies més endavant. La planificació és la clau per poder menjar de tot i omplir el rebost per a l’hivern.
Aquesta planificació inclou a l’estiu una hora com a mínim d’horeta diària, el segon moment sagrat, acompanyada quasi sempre del cant de les cigales entre els pins i la remor d’enfora de l’aigua que surt del safareig, corr per la canal i rega l’alfals. Jo que he fet horeta en múltiples ambients i situacions, puc afirmar que les que he fet a ca nostra a es Palmer són inigualables i qui digui el contrari és perquè mai ha fet horeta just davant la porta d’entrada d’una casa de dos-cents anys amb parets de vuitanta centímetres amb tots els vidres oberts (persianes ben tancades) creant corrents de plaer fresc. Cap aparell d’aire condicionat podrà transmetre mai aquesta sensació de pura frescor.
Però està clar que no tot és menjar o fer horeta. Si parlam de feines del camp, n’hi ha que m’agraden més i altres no tant. Les dues que personalment no m’apassionen gens són la collida de patates del juny i la collida de mongetes que dura tot l’estiu.
Si algun dissabte de juny passau per es Palmer just abans d’arribar al torrent de son Catlar i veis una família amb capells i poals que camina darrere un ase amb una arada arreplegant patates mentre es peguen a si mateixos matant moscards (o beates, dependrà de l’hora que sigui) aturau-vos a ajudar. Perquè tothom fa una returadeta amb el cotxe, els nins miren la bístia, els estrangers fan fotos, però encara ningú s’ha aturat mai i s’ha posat a arreplegar patates. Això sí, diuen que tot esforç té la seva recompensa i, en aquest cas, no hi ha cap truita en el món que es pugui comparar amb la que té per ingredients aquestes patates, una ceba blanca, un parell d’alls i uns ous acabats de pondre, acompanyada d’un bon trempó i maridat tot per un vi de la pròpia vinya.
Respecte a les mongetes, varen ser elles que em varen convèncer definitivament que la feina dels pagesos és més que sacrificada i molt poc valorada. Quan comences amb la dotzena de mongeteres, petitetes i poca cosa, et penses que en cinc minuts hauràs acabat, però no. Les mongetes tenen el superpoder de multiplicar-se mentre les culls, sembla que si en culls una, en surten tres i així és com els cinc minuts van creixent exponencialment i acabes amb un poal ple que no saps ben bé d’on ha sortit. Així que, si comprau mongetes a un pagès, valguin el que valguin vos puc assegurar que encara hi sortiu guanyant.
En contrapartida, no hi ha cap «feina» que es pugui comparar amb anar a collir fruita dels arbres. La meva fruita predilecta és el melicotó i el motiu és ben senzill: en el seu gaudi hi intervenen tots els sentits més que en cap altra fruita. No has arribat a l’arbre i ja t’arriba aquella oloreta tan característica, dolça i suau. Mentre t’hi acostes comences a distingir els colors amb una gradació que va del groc al vermell passant pel taronja i el rosa. Després d’inspeccionar-los i triar-ne un, el culls i la besada que reps a les mans et provoca una sensació d’agraïment indescriptible. En mossegar-lo, t’arriba a les orelles el crec–crec de la fruita fresca i finalment, les papil·les gustatives intervenen i el gust s’afegeix a totes les altres sensacions en un moment de plenitud absoluta. D’aquests melicotons no en venen als supermercats, em sap greu.
Després d’un dia de feines, ve el darrer moment sagrat, el de sopar a la fresca, davall el porxo. En aquest cas, no vull destacar el menjar que, com tot a s’hort, és sublim. Vull destacar la companyia dels dragons, que ens ajuden amb els moscards, la dels moixos i els cans que també saben que el dia ja s’acaba, la de les tórtores que s’amaguen als pins i ens vigilen d’enfora, la del renou del ventet que s’alça, que mou les branques i les fulles i ens posa la música d’ambient.
En haver sopat, també és extraordinari el cel des Palmer, la lluna, les estrelles i els planetes que miram amb aquella sensació de petitesa que tens sempre en comparar-te amb la immensitat de l’univers. I en passar un estel fugaç d’agost li demanes que puguis gaudir sempre de l’olor de l’alfals banyat, que arribi el dia que mengis més prunes tu que els ocells, que les tomàtigues de ramellet durin tota la temporada, que hi hagi figues a voler per al porc matancer i que la gent que vol immediatesa i pocs maldecaps valori el que tenim, la feina dels pagesos que ens alimenten i l’estiu que es viu enfora de la mar. Perquè tan necessària com la mar és la terra i pareix que a poc a poc ens n’oblidam.
Llucia Adrover Mesquida,
de s’Hort Nou