És un fet el bon nombre d’afinitats entre el català i l’occità, dit abans provençal pel pes dels trobadors. Mots com bres, taula, cadira, bugada, caganiu, etc. coneixen la rèplica en l’occità bres, taulo, cadiero, bugado, cago-nieu, etc., tots ells diferents de la llengua veïna, el castellà (cuna, mesa, silla, colada, benjamín). L’experiència de Maria Antònia Salvà, l’exímia poeta de Llucmajor, il·lustra la frondositat d’aquestes relacions com a traductora de Mireio, el poema provençal de Frederic Mistral. Ella, sense consultar cap diccionari ni gramàtica de la llengua del premi Nobel, amb l’”únic mestratge” del “propi text mistralià”, conscient del gran parentiu del provençal “amb el nostre llenguatge mallorquí”, emprèn l’aventura de l’anostrament del text provençal i n’assimila tant la llengua del poeta que li redacta en versos provençals la dedicatòria d’un dels seus llibres, dedicatòria que va rebre la benedicció del gran poeta. L’anècdota reforça el parentiu de les dues llengües acceptat com a palmari per la lingüística comparada.
Aquests paral·lelismes són especialment densos en el rossellonès, pel seu veïnatge i les intenses relacions històriques, mentre que a la resta del català peninsular, tot i haver estat prou forta la immigració ultrapirinenca (sobrepuig demogràfic, guerres de religió), el seu llegat lingüístic es limita a l’onomàstica (Mirabent, Porcet). Però la presència occitana a Mallorca obeeix a raons diferents. Deixant a part la formació del Regne de Mallorca (1276-1349), que comprenia les Balears i el Rosselló, de llengua catalana, i la senyoria de Montpeller, amb les seves dependències, de llengua occitana, un fet històric important pot haver influït en la incorporació d’occitanismes en el mallorquí: la participació en la conquesta de Mallorca de contingents humans de Montpeller, Narbona, Tarascó i sobretot de Marsella: quatre de les dotze galeres i vuit de les vint-i-cinc naus eren occitanes, als homes de la qual, segons el Llibre del Repartiment, varen correspondre 336 cases (‘cavalleries’) en la distribució del patrimoni urbà i rural. G. Alomar Esteva (1978) va cridar l’atenció sobre cognoms mallorquins que corresponen a topònims occitans (Arles, Carcassés, Arbona [< Narbona]), però va ser Joan Coromines, el geni de l’etimologia catalana i romànica, el que va destriar una pila de concomitàncies rellevants: l’accentuació de pronoms enclítics darrere el verb (donar-mè), el sufix diminutiu –eu d’homoneu, la variant nigul ‘núvol’, amb una i que ha de correspondre a la ü de l’occ. nüvol, nüvul, o la caiguda de la [z] intervocàlica(<-S-) en mots com filoa, camia, fuell, beaces, [a]cuar, gatoa [> gatova], etc., en comptes de filosa, camisa, fusell, besaces, acusar, gatosa; pel que fa a aquest canvi, la proposta corominiana és enginyosa: segons ell, els occitans instal·lats a l’illa i convivint amb els repobladors catalans, quan aquells pronunciaven disem, rasó, els catalans deien diem (o deïm), raó, i aleshores haurien estès aquest grau zero de la [z] a altres mots com camia, fuell, filoa, etc., un fenomen d’ultracorrecció que es produeix en llengües en contacte. En lèxic, el savi lexicògraf addueix gavatx.
L’observació del nostre parlar ha enriquit els casos d’altres possibles deixalles occitanes en el mallorquí. En fonètica, la metàtesi d’oclusiva més R, com preda ‘pedra’, pradina ‘padrina’, prebe ‘pebre’, la simplificació de la geminada del llatí gallina en galina d’algunes poblacions de l’illa, en comptes de gallina; les freqüents assimilacions consonàntiques: tats ‘taps’, rots ‘rocs’, atcent ‘absent, accent’, tens d’estiu ‘temps d’estiu’. En lèxic, calota ‘estoig de l’espiga dels cereals’ i ‘capulla del pop’; garangola ‘canal al voltant del tronc d’una arbre per a regar-lo’ (oc. gargóla); (tirar, anar) a ferrapilla ‘tirar carmels, bombons, ametles, llepolies als infants que, en desordre, s’empenyen i es barallen per agafar aquests productes’ (occ. far farrapilha ‘recollir els estris i els diners molt de pressa’); a la biorxa ‘a la torta’, menjua ‘coses de menjar’ (oc. manjulha). Encara podríem afegir altres afinitats, com les de caràcter fraseològic: “esser com ets ases d’Artà que en veure es bast ja suen” té un paral·lel sorprenent en l’occità “l’ase de Rigaud: suso en veient lou bast”.
Concomitàncies interessants que poden ser conseqüència de la participació substanciosa de colonitzadors ultrapirinencs a Mallorca. De tota manera caldria fer més recerques històriques i lingüístiques per tal de fonamentar el gruix real d’aquella participació, saber si bona part dels occitans que formaven part de l’exèrcit invasor es van instal·lar a l’illa i cerciorar-se de l’absència fora de l’illa dels fenòmens ressenyats.
Joan Veny