La meva planeta, el meu destí acadèmic va lligat al coneixement d’un professor universitari, enamorat de la seva professió i del seu país, Antoni M. Badia Margarit. Després de dos cursos comuns a la Universitat de Barcelona, a l’hora d’escollir l’especialitat dins el camp de Filosofia i Lletres, després de dubtar entre Història i Filologia Romànica vaig decidir-me per l’estudi de les llengües i literatures romàniques. L’hesitació s’explica perquè, d’una banda, havia tingut vel·leïtats amb la història local arran de dues monografies sobre la història dels oratoris de Sant Blai i de Sant Joan de la Font Santa, redactades en col·laboració amb en Julià Prohens, prematurament traspassat; però, d’altra banda, era diàfan el meu gust per la literatura i per la nostra llengua, ostensible en la preparació d’un petit diccionari mallorquí-castellà i la dèria pel recull de cançons populars.
A l’inici del curs 1952-1953, a la Universitat de Barcelona, un cop escollit l’ensenyament de Filologia Romànica, em vaig trobar amb un professor jove, entusiasmat per la matèria que explicava, Gramática histórica española, amb claredat meridiana, i un suport bibliogràfic al dia, que platicava amb els alumnes, obert al diàleg, que els incitava a fer exposicions quinzenalment, que animava a redactar tesis, que organitzava excursions pel Pirineu, que fomentaven la companyonia i el contacte amb la natura. Aquella classe, d’una hora redona de durada, es feia curta quan el bidell obria la porta de l’aula i anunciava, majestàtic: -“Señor Doctor, ha dado la hora”.
La inicial formació de Badia no va ser ell com hauria desitjat. Començats els seus estudis els anys 1936-1939, òrfena la Universitat —a causa de la guerra— dels professors de la prestigiosa Universitat Autònoma, va completar la seva formació amb les classes de Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bohigas i Ramon Aramon, algunes a través de la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis Catalans semiclandestí (on, acabada la carrera, jo mateix faria una exposició de la meva tesina a casa de l’expresident de la Generalitat, Puig i Cadafalch, ja a l’extrem de la seva vellesa). També va fer estades d’ampliació d’estudis a Coïmbra, Zuric i Estrasburg; amb contactes amb il·lustres romanistes estrangers, a partir del Congrés d’Onomàstica de Brussel·les (1949), contactes incrementats amb l’organització del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica (1953), que va projectar el català a nivell internacional. Com a diacronista, ha brillat per la seva excel·lent Gramàtica històrica catalana, sense desatendre el caire normatiu de la llengua i així, tot i no haver-se sentit mai gramàtic, va esdevenir autor de dues excel·lents gramàtiques normatives del català, la primera (1962), per a castellanoparlants, com havia fet abans Fabra (1912); i la segona (1994), innovadora, amb atenció a les varietats dialectals (diatòpica) i funcionals (diastràtica). Més endavant esdevindria president de la Société de Linguistique Romane, organitzadora de tals congressos; professor visitant a diverses universitats europees i americanes; fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que aglutina i estimula els estudis de català a tot el món; promotor de l’Atles Lingüístic del Domini Català, que he tingut el goig de continuar; president de la Secció Filològica de l’IEC, amb impulsos renovadors (estatuts, visites a l’exterior, nou diccionari, estàndard oral, reestructuració de la revista Estudis Romànics), president del Grup Català de Sociolingüística, matèria que va introduir en l’ensenyament universitari; rector de la Universitat de Barcelona, que va impulsar canvis acomodats als nous temps, per fer l’Alma Mater autònoma, democràtica, catalana i d’alt nivell científic. Una activitat eficaç i brillant a favor de la llengua i el país, coronada per múltiples reconeixements (miscel·lànies, doctorats Honoris Causa).
La meva gratitud és infinita, car em va ajudar a la meva formació com a professor, com a lingüista, com a persona. Ha estat un model com a docent, he après d’ell la tècnica de l’enquesta dialectal i com organitzar un article o un llibre; he heretat d’ell un amor incontestable cap a la meva llengua i les seves varietats, així com el respecte vers la discrepància, la humilitat davant possibles errors i una conducta ètica irreprotxable. No puc oblidar, entre moltes altres generositats, el seu paper en la concessió de la beca d’estudis a Lovaina (que projectaria una part de la meva singladura acadèmica cap a la càtedra de francès d’institut), la seva invitació a dinar durant un mes a casa seva arran d’una malaltia hepàtica que vaig sofrir o l’estada a Sant Privat d’en Bas per a preparar el qüestionari de l’aleshores futur Atles Lingüístic del Domini Català. El docent modèlic dels inicis es va convertir en un amic generós en què va excel·lir la seva calidesa humana. He volgut subratllar, entre altres, aquestes dues dimensions, magisteri i amistat, arran de la celebració, amb justícia i enyorança, del 100è aniversari del seu naixement.
Joan Veny
FOTO: Badia i Veny en l’homenatge a Joseph Gulsoy (British Columbia University, Vancouver, 1990).