Tot llegint Ressò de Campos, que puntualment, per sort nostra, apareix cada mes des de fa trenta anys i per als que vivim enfora del poble —físicament que no en esperit— ens posa al corrent de l’actualitat campanera, m’ha cridat l’atenció l’ús del mot xibiu com a equivalent del castellà chiringuito i que he sentit també de viva veu de qualque convilatà. Com que trob que pot esser un succedani d’aquest mot forà, em permetré de fer una anàlisi semàntica de xibiu, amb el seu origen i la seva ramificació de significats.
Al meu parer el significat originari de xibiu seria de ‘reclam, crit de l’aucell’ passat, per metonímia (del crit al seu emissor), a ’aucell mateix que fa de reclam’ (Lacavalleria 1696, Vives 1935; sinònim enze, -a, que té els dos valors [J. Martines], com el cast. señuelo), a continuació ampliat a ‘instrument que imita el seu cant’ (= botet; Figuera 1840, Unos Amigos 1859) i després a ‘arbust o conjunt de branques que conté diversos brins d’espart enviscats on es llancen els tords atrets per un reclam’ (Figuera, Amengual, DCVB) per desembocar en ‘barraca per a caçar’ (Diccionari Aguiló, Tresor), ‘casona miserable’ i, finalment, ‘berenador, lloc de venda de menjars i begudes a la costa’.
Per mi, el sentit originari de xibiu és el de ‘crit de l’aucell’, d’arrel onomatopeica, imitadora del so emès, que és un txip, sii-ip, tsip (Peterson 1980: Sáez-Royuela 1980, Estrada et al. 2014), txix-txix (Massip 1980), repetit diverses vegades, sempre amb el so agut i, que també trobam en el sinònim brill ‘aucell de reclam’ i ‘siulet’ (instrument), també d’origen expressiu; el sinònim siulet hauria pogut contribuir al segment final –iu, ajudant-hi la variació pròpia dels mots onomatopeics.
La meva interpretació s’allunya de la de Coromines, que parteix d’un primer significat de ‘tanca, barrera’, cognat del gascó sebiu ‘vareta flexible’, que provindria del llatí vulgar *saepius ramus ‘branca de fer tanques’, arribat des del mossàrab. Tanmateix no compartim l’opinió de l’eminent lexicògraf, tan admirat per la seva monumental obra etimològica,: 1) perquè és tardana la documentació de xibiu; 2) perquè és difícil justificar el segment o sufix –iu; 3) perquè la descendència mossaràbiga (cristians que haurien mantengut el seu parlar romànic durant la dominació musulmana) s’ha posat en quarantena. En canvi, subscrivim la proposta onomatopeica de Moll (DCVB), que suara hem justificat.
Quant a la relació de xibiu com a substitut de chiringuito, hem de mostrar la nostra disconformitat amb el rebuig d’alguns lingüistes insulars, que es basa en el suposat caràcter pejoratiu d’una de les accepcions del mot: “Lloc on s’engana la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins”, que és una interpretació abusiva, inexacta del mot, com ja notava Coromines. En canvi, sí que hi hauria un ennobliment de sentit en el pas de ‘barraca, casona miserable’ al modern ‘establiment, a la costa, on es venen begudes i menjars’; no és la primera vegada que un mot de valor negatiu esdevé neutre o positiu, perdent la connotació desfavorable; és el cas de arlot ‘home de mala vida’ passat a al·lot ‘xicot, noi’, o de crac ‘home d’escassa vàlua’ a ‘figura rellevant de l’esport, la cultura o la política’.
És un fet que el cast. chiringuito, documentat des de 1966 (Goytisolo), que designa un “quiosco o puesto de bebidas de una playa” (DRAE), fa referència a l’època estival (“un ch. veraniego”), al camp (“el campero ch.”) i sobretot a l’establiment de la costa, de la platja (“el ch. de la playa”; “empezó a córrer por la arena entre las mesas del ch.”). És un vocable que ha fet fortuna en català, atestat ja el 1928, curiosament abans del castellà (Josep Pla, “al xiringuito de Colom hi anàvem a menjar un plat de bacallà a la llauna, a la matinada”), al·lusiu a la situació costanera (“alguns xiringuitos arran de mar”, J. Ferran, 2001), a la muntanya (“el seu xiringuito muntanyenc”, J. Muñoz Redon 1999) o a una estructura rústica (“llargs cafès en xiringuitos d’uralita i canya”, L. Calvo 1996); tanmateix, la llengua estàndard, en bona lògica, ha rebutjat el mot i els diccionaris de barbarismes han proposat com a substitut guingueta (Corbera 1993), evident gal·licisme (“barraca de fira”, “cantina” 1889 [Barri]; fr. “cabaret de banlieue” [Larousse]) o bé quiosquet (Cortiella 1981), diminutiu de quiosc (pròpiament “pavelló situat a la via pública destinat a la venda de periòdics, fulls, begudes, etc.” [DIEC]), també pres del francès; el Diccionari General de 1932 admetia cantina, italianisme arribat a través del castellà, amb el significat “lloc públic vora una caserna, campament, estació, explotació, etc., on es venen vi, cervesa, etc. i alguns comestibles”. Cap d’aquests mots, a més del seu origen extern, no sembla adequat al concepte que ens ocupa, per llur sentit precís, ni que, cosa important, hagin gaudit d’un ús social. En canvi, xibiu ha traslladat popularment el seu sentit de ‘barraca’ cap al contingut del forà *xiringuito, és a dir, ‘tenda rudimentària, instal·lada sobretot a una platja, on es venen menjars i begudes’.
Tenim, per tant, un magnífic relleu per a *xiringuito —que, per la seva estructura morfològica, no dissimula la seva interferència castellana—, en el mot xibiu, d’origen i evolució pròpies, a disposició de l’estàndard restringit mallorquí, és a dir, dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament de l’illa, però que pot fer el salt a un estàndard general, com va passar amb l’acceptació de llumí, mot alguerès, per a evitar misto, que havia estat blasmat per la funesta –o final. De fet, el significant ja va entrar en el corpus normatiu en el DIEC de 1995, però amb aquestes accepcions: “1. Enginy per a caçar tords. 2. Antre, cau, lloc petit i brut”, la segona de les quals sembla que, si s’admeten les nostres raons, hauria de desaparèixer substituïda per la de ‘instal·lació a la platja, on es venen menjars i begudes’. Vet aquí un eloqüent exemple de com els dialectes són precioses fonts de profilaxi normativa d’una llengua.
Joan Veny