Sovint, sovint es repetia en to d’avís: D’es teu pa faràs sopes, quan un volia anar de ses seves sens escoltar raons. I la dita tenia bons fonaments, les sopes -el plat calent quasi quotidià- sols es llescaven del pa propi, no del pa del veïnat. Ni en els forns es llescaven sopes aleshores.
Era tan freqüent menjar sopes, que la menjada del vespre degué prendre d’elles el seu nom: sopar. Vet ací quantes classes de sopes em vénen a la memòria:
Sopes a sa greixonera o sopes seques o sopes mallorquines: tres noms per a significar el mateix. Eren sopes amb verdura, quasi sempre amb molta col, substituïda, quan n’hi havia manca, per la patata i la ceba.
Si, en temps de matances, s’hi afegia algun trosset de llom o costelleta de porc -sens abusar!-, vos assegur que ningú protestava. Aquestes s’anomenaven sopes de matances. Aquesta mateixa època de l’any, el saïm vermell que surava dins la caldera i repescat després de coure els camaiots i els botifarrons, les tornaven més gustoses. La presentació obligada d’aquestes sopes era la greixonera de fang.
Pareix, avui dia, que sols són típiques les sopes seques. També són ben mallorquines les sopes escaldades. D’on ve el que, quan el dinar és cuit, sigui qual sigui el menú, i com invitació per a seure’s a la taula, es digui: ja està escaldat, sinó que s’escaldaven les sopes?
Les sopes, en aquest cas, es llescaven dins un plat gran -a la mida dels comensals- cuidant de no posar-n’hi massa doncs, en remullar-se s’estufaven i haurien sortir del plat: Dins un plat petit no hi faceu moltes sopes. Quan el brou estava a punt, l’abocaven damunt les sopes, i…. hala, petit! a veure qui n’agafa més cullerades!
De sopes escaldades n’hi havia molta varietat, segons els temps i els gusts, amb verdura variada: bleda, espinacs, julivert, ets. A voltes, si la cuinera estava de bones, hi afegia un ou abans d’escaldar. Altre gust prenia la cosa, quan a la verdura s’hi afegia un ranxet de peix fresc: eren les sopes amb peix. A la primavera, no era de menysprear la varietat de sopes amb espàrrecs; i a l’estiu, eren bones les sopes amb pebres. Del tot digestiva era la sopa torrada, on no hi podia faltar el moraduix.
Ben aposta he deixat pel darrer lloc, ja que pel paladar ocupa el primer, la cassola. Davant la cassola mallorquina, els qui estimen la bona taula es treuen el capell, si en duen; i més avui que abans. La cassola és, ni més ni manco, la versió de ric, o si voleu, la versió en to major de les sopes escaldades. Més que la verdura hi campegen els esclata-sangs o les gírgoles i la patata i, en lloc dels trossets de llom o costelleta, de pollastre i de qualsevol altre animal de pèl o ploma, com és ara: tords, estornells, ropits… Fou també plat ben típic de matances.
La cassola ve a dir que els pagesos, quan volen o poden, també tenen bon gust i saben fer coses bones. I ho dic sens ganes de llevar cap mèrit a les sopes amb col.
També amb sopes es menjava sempre, a la vila, el cuinat: fos de faves o ciurons, fos de llenties, mongetes o guixes… com també l’escudella fresca. Em va costar ben molt fer-me al costum ciutadà de menjar tot això sense sopes!
No cregueu que hem esgotat les classes de sopes ens queden les sopes de llet, plat preferit pels vellets sense dents (es col·locaven poques pròtesis dentals aleshores) per berenar i sopar ni s’usava, ni es podia, menjar ensaïmades cada dia, ni coques bambes… Extraordinari, per lo descostumat, era el sopar algunes voltes a l’any de sopes de llet formatjada, si algun amo de possessió conegut es feia present.
Per acabar, vos diré que no es tudava cap rosegó (rovegó), malgrat se’n fessin pocs: d’ells en sortia el pancuit, més conegut avui per sopa d’all.
Reus Mas, Gabriel (1991). Del pa es llescaven les sopes. Pa pagès (pp. 123 – 126). Campos, Espanya: Col·lecció “Coses Nostres”, 36.