Diuen que devers l’any tirurany, el Bon Jesús, cansat de recórrer món i de discutir amb Sant Pere, va decidir venir a Campos a passar una bona temporada. Li havien dit que això era l’Illa de la Calma i que la vila era la calma de la calma. Com que això mateix era allò que necessitava, no ho va pensar més i cap a Campos falta gent.
Campos no començava on comença ara. No hi havia més que sementers, ametlers i tapereres fins al molí de Sa Parada. No hi ha dubte que va entrar pel camí de Ciutat. Totes les coses bones vénen de per allà: tots els al·lots saben que per allà arriben el Reis d’Orient – i no hi ha ningú que pensi que allò justament és ponent-. Però molta gent sap que també de ponent hi ve el mal temps. O sigui que, com passa amb les coses de la vida, mai sabem com aniran les coses fins que allò que arriba és aquí, i de vegades ni quan ja ha arribat ens en temem.
Sigui així com sigui, el Bon Jesús amb unes bones presses i Sant Pere més daixo-daixo van arribar a la vila, com sempre amb les butxaques buides i amb el cap ple de bones intencions. El sol encara sortia, però no hi havia cap boira, i tot feia pensar que seria un bon dia assolellat, amb els camins adornats de vinagrella. Els va venir de nou aquella costeta que hi havia a l’entrada del poble, com si fos el pas d’unes vies d’un tren que no havia passat mai per allà. Fent grapades perquè encara no havia tingut aturall, el Bon Jesús ja era a Sa Plaça de Sa Creu quan Sant Pere començava el Carrer Nou. “Quina pressa que teniu”, li deia. “I això que no sabeu ni on anau”.
El Bon Jesús ho sap tot, i com no havia de saber on anava, és ben clar que ho sabia, i també sabia que feia tard. Sant Pere s’ho sospitava quan veia que no hi havia cap moviment per les cases quan avançava a poc a poc cap a Plaça. I és que la gent era allà precisament, en el cantó del carrer Major, espera qui t’espera. Bé, no hi era tothom. N’hi havia que s’havien colgat tard i que estaven en el primer somni. D’altres que ni pensaven a adormir-se i s’havien passat la nit posant perdons per aquí i per allà (“ametler, t’estim i t’estimaré”, …), un poc a la mala, perquè n’hi havia de posats a cases errades i tot. I això havia sorprès a més d’una fadrina, que no sabia ni per on venia la història i en tendria per més de quinze dies de donar-hi voltes de capoll.
Ja que arribaven en dia principal, el Bon Jesús volia aprofitar per veure si feien bé allò que tocava. El cas és que quan Ell va voler passar a primera fila, la gent que fins a aquell moment havia estat endormissada i tranquil·la, va veure una injustícia evident. “Qui és aquest atrevit que vol passar a davant, i noltros fa més de mitja hora que som aquí. I ara en ve un més darrere que vol fer lo mateix. No en faltaria d’altra! Que haguessin vengut més prest”. I els dos visitants no van tenir més remei que passar darrere i alçar-se de puntetes per si podien veure qualque cosa.
I amb això, veig no veig, la Mare de Déu amb un vestit blanc i color de cel que feia mirera va aparèixer avançant des de s’Ajuntament, acompanyada pels músics, a ritme de marxa. Ni el Bon Jesús, que tot ho sap, ni naturalment Sant Pere sabien els detalls de com era allò que els havien contat un poc damunt damunt, i per això, varen veure aviat que maldament s’haguessin pogut entreficar una mica entre la multitud, havia triat un mal lloc. Des d’on eren no hi havia manera de veure on havien col·locat a la Mare de Déu, damunt la vorera de la Granja Pomar. “Vatua l’ase” va dir Sant Pere, cansat de rebre empentes i cops de colze, “D’aquí no veurem res”. I el que tenia el cap més clar de tots dos li va dir: “Pere…, Pere…, has de tenir més paciència, i deixar anar ses flastomies. Què no veus que jo som aquí i que ho puc arreglar tot?”. Però Sant Pere no les tenia totes: “Ai, mestre, idò vos torbau massa, perquè ja tenc s’esquena blava i ses cames em fan figa. No sé com acabaré”.
Despistats com estaven, no varen veure com venia, també amunt però no a l’alçada suficient, un altre pas senzill, amb una figura vestida de bon vermell. Van sentir el tro d’un coet i la gent es va posar a fer mamballetes. Mentrestant diuen que la Mare de Déu pegava tres botets. Amb la discussió que hem resumit abans, fins i tot el qui tot ho sap no va estar a l’aguait a temps i només va veure de part de darrere el Bon Jesús postís que anava enfilat damunt les espatlles de quatre homes del poble. Sant Pere no va poder estar i va exclamar: “Que vos han posat de priiiim!! Ja està que vàreu dejunar quaranta dies, però d’això ja en fa més de tres anys i de llavors ençà a cada casa que heu anat vos han tret bon vi, cocarrois i botifarrons, i amb tot aquest reguitzell de coses no hi ha manera de llevar-vos panxa”.
No va dir res el Bon Jesús, perquè va trobar que aquesta vegada Sant Pere tenia part de raó. Aquella imatge d’un Bon Jesús espinzellat, prim i resplendent tenia poc a veure amb el Bon Jesús d’ara, que tal vegada anava sobrat d’unes quantes lliures i que, per molt Bon Jesús que fos, el temps no hi havia passat debades. Però no va poder veure gaire més perquè els quintos es van posar ben al davant per acompanyar les figures cap a l’Església i la gent va partir darrere.
Sant Pere també partia, però el Bon Jesús li va dir: “On vas, cap buit, no veus que jo a l’Església sempre hi som, i no fa falta anar-hi. D’aquí ja ho veim i no hem de mester anar darrere tothom”. Sant Pere es va quedar amb les ganes de veure aquella església que li havien dit que era de les més elegants de Mallorca. És ver que el Bon Jesús sempre hi era, però ell no. I si el Bon Jesús no li contava, ell es quedaria en blanc…
Van seguir tots dos cap al carrer de Santanyí, Sant Pere amb el cap baix i remuga qui remuga, i a l’instant van veure que s’acostava un esbart de joves vestits amb camises blanques i mocadors vermells al coll amb una bandera grossa. S’aturaven davant les cases i es posaven a cantar. Bona cosa van veure quan la dona de la casa els va donar un munt de panades, que no cabien a les dues mans ben obertes. “Que ho heu vist?” va dir Sant Pere. “I que no comença a esser hora de pensar amb so berenar?”.
Com que tenien dins la taleca una tela qualsevol que havia servit de tapament al darrer poble per on havien passat i no l’havien pensada a deixar, la van penjar a un garrot de tomar ametles que van veure a una portassa oberta. I dit i fet. Sant Pere es va posar a cantar davant una casa que pareixia de campanines, amb grans finestrals i bones persianes. Canta qui canta, no va sortir ningú per molt alt que cantàs. Hi posava bona voluntat i de vegades endevinava alguna nota.
El Bon Jesús no sabia com podia aturar aquell desgavell, per molt omnipotent que fos. Sant Pere s’havia animat massa i el sentien de per tot. També el van afinar els quintos que eren per Sa Creu d’En Noreta i en lloc de pensar que tenien competència, aviat van entendre amb molt bon sentit que allò no els llevaria ni cap panada, ni cap bitllet que poguessin rebre dels parents i veïnats. El cantaire els va caure amb gràcia i alguns d’ells el van anar a cercar, per convidar-lo a beure i, si s’hi atrevia, per acompanyar-los a recórrer carrers.
No s’ho podia creure el Bon Jesús, que passava el rosari mal assegut a aquella cantonada i mirava de reüll aquella feta. Però l’estol de jovençans ja era per devers els Tres Molins, cantant i ballant. I més que cap aquell Sant Pere, que ja ni remugava, ni tenia mal per enlloc.
Llorenç M. Bujosa i Vadell