Qualsevol festa popular també fa festa al paladar. Les espinagades de Sant Antoni, els panetets de Sant Blai, la crema de Sant Josep, els caragols de Sant Marc, les rosquilles de Sant Isidre, les coques de Sant Joan, l’ensaïmada de Sant Roquet, els bunyols de les Verges, els rosaris de Tots Sants… per no parlar de les festes de Nadal i Pasqua, que arriben amb tota una teringa de receptes tradicionals que continuen passant de generació en generació. No debades, és evident que tota tradició, per antiga que sigui, ha hagut de ser inventada en qualque moment d’inspiració popular.
Poca ciència té que tres dies després dels Reis, encara amb la mossegada nadalenca dels mantecados, neules i torrons a la boca, els campaners volguéssim celebrar els nostres patrons amb més menjua. Però la comesa d’aquests darrers anys per revitalitzar la festa de Sant Julià i Santa Basilissa han donat pas a les coronetes dels patrons, basades en les tradicionals coques de crema, un dels dolços més estimats dels forns de la vila.
És evident que no hem descobert Amèrica. Precisament les coques de quema ―també pronunciades així per alguns veïnats― són un producte comú a tots els obradors. Són una vianda filla de l’ensaïmada, rebosteria estrella de la nostra illa, de pasta d’ous, sucre, aigua, llevat, farina de blat, oli i com el mateix propi nom indica, saïm de porc, entorcillada, tovada a la base i glacejada amb una groguenca crema de llet ―millor si és campanera―, ous, sucre, midó, canyella i vainilla. La seva senzillesa i delicadesa en boca, talment com si fossin enfornades al cel, transporten els campaners a un dels més deliciosos plaers gastronòmics. Un bobò ideal per berenar el dematí, de postres després d’un dinar o com una perfecta berena a qualsevol hora de l’horabaixa. Al vespre, si encara en queda un bocinet, és la perfecta darreria per acabar de pecar de la manera més idíl·lica possible.
Amb totes aquestes virtuts, la coca de crema és la perfecta candidata per convertir-se en l’emblema d’un poble que des de temps immemorials ha sentit flaires de pans, cocs, prims i pastes pels seus carrers. Hi trobàvem els forns de Can Benfet, Ca na Brou, Can Calafat, Can Catlar, Ca na Catlara, Cas Corb, Can Gatet, Can Ginard, Can Gori, Can Lluís, Can Moranta, Can Nina, Can Rosselló, Can Soler o Closca, Can Toni Verd, Can Veler de sa Creu, Can Veler, Pastisseria Sbert, Bon Gust o el Forn de devora l’Església. Actualment, en perviuen uns quants, que són l’orgull de l’artesania local: Pastisseries Pomar (1902), Can Bet (1956), Can Pere (1961), Can Nadal (1980), Sa Ràpita (1985), Can Vadell (1989), Ses Delícies (2009) i Larotî (2022).
Així, en homenatge als nostres forners que baix la protecció de Sant Julià i Santa Basilissa han alimentat tantes boques campaneres, la intenció és servir aquestes coronetes durant la setmana del 9 de gener, com si fossin unes aurèoles divines de sant, ornamentades tan sols amb una senzilla palma de xocolata negra, símbol del martiri de sant Julià d’Antioquia i una estampeta amb un gravat i una glossa, en mode de goig, composta per l’ocasió:
Basilissa, de l’Empiri
enfornau un tros de cel.
Vostra palma de martiri
és tan dolça com la mel.
D’ensaïmada és l’amor
que la crema coronà
De Campos noble Patró,
gloriós sant Julià!
És la quema la bandera
que embetuma de daurat
la dolcesa campanera
que els forners sempre han obrat.
Tots els àngels diran ―Oh!
si l’arriben a tastar.
De Campos noble Patró
gloriós sant Julià!
Cal recordar que els nostres patrons foren un matrimoni de casa noble dedicats a l’hospitalitat dels més desvalguts. A diferència de Basilissa, que morí de manera natural, Julià fou decapitat a les persecucions de l’emperador Dioclecià contra els cristians a començaments del segle IV. La palma del martiri és iconogràficament un atribut adoptat en les representacions dels primers màrtirs de l’Església. Probablement aquesta icona és d’origen oriental, ja que allà es creu que quan les palmeres moren per donar el seu fruit, és com si fos un sacrifici de la mateixa mare natura.
A Campos, delitar-se amb aquestes coronetes no és per cap golafre un gran sacrifici, en no ser que no vulguem rompre el règim començat, també per tradició, la segona setmana de gener. Però tal volta el seu consum és també una manera de sacrificar-nos per mantenir viu l’esperit comunitari d’un poble que comparteix un mateix tiberi en una festa assenyalada al calendari. Som ciutadans d’un món en què l’oferta pastissera, de tota forma i qualitat, és pa de cada dia. Aconseguir que amb el pas dels anys cada 9 de gener els nostres fills esperin amb il·lusió una coroneta de Sant Julià serà reviure la il·lusió dels nostres padrins quan antany només arribaven a una mossegada dolça els dies de festa grossa. Només el temps i els campaners tenim la resposta.
Per molts d’anys més de forns i coronetes!
Visquen els nostres patrons! Visca la Mare de Déu d’agost!
Miquel Oliver Adrover
Departament de Cultura, Comunicació i Protocol