No sé quantes vegades de petit vaig sentir aquesta endevinalla: “Una cosa que no és cosa i que per tot el món es posa. Què és?”
La resposta correcta (pels qui no la saben) és “la fosca.” Però amb els anys, i amb tot el que ha canviat el món, quan torn a pensar amb aquesta endevinalla, la resposta que em surt, quasi de manera espontània, és un altre: “la internet.” La internet, aquella cosa que no és cosa i que per tot el món es posa… i que (m’agrada afegir), apropa i connecta, com qui no vol la cosa.
De fet, jo, que ja fa un grapat d’anys que no visc a Campos, m’ha sorprès com, durant aquests darrers mesos, de confinament i altres episodis estranys, la internet, a través dels seus connectors socials (les notícies de tota classe, els Facebooks, els Twitters, els Instagrams, etc.), m’ha permès apropar-me i connectar-me, com qui no vol la cosa, a les vides, i al batec de la comunitat campanera, d’una manera que no estava acostumat. M’ha permès veure, amplificats, els sentiments i les reaccions d’un poble que, a l’estar confinat, expressava més efusivament, i quasi sense filtres, el que pensava i sentia.
Què he vist?
He vist un poble orgullós d’haver-se sabut organitzar per vendre els seus productes en un temps i en unes circumstàncies que no era gens fàcils.
He vist un poble sorprès d’allò que feien els veïnats pels balcons… de les idees que se’ls hi ocorrien, dels saraus que muntaven, i de la falta d’inhibicions que mostraven.
He vist un poble agraït per les mostres de solidaritat, pels gestos de bona voluntat, i pels petits actes de tendresa que anaven sorgint cada dia.
He vist un poble preocupat per una situació que els desbordava, que els feia tornar petits, i que l’abromava per un futur incert que els esperava.
He vist un poble crispat per la falta de contacte, mobilitat, i diversió.
He vist un poble progressivament confós per la informació, per les promeses, per les paraules.
He vist un poble esperançat, contra tota esperança, tractant d’aferrar-se a allò segur, a allò que sabia, a allò bo d’unes circumstàncies, que tot plegat, no ho eren.
He vist un poble solidari, que sortia al balcó cada horabaixa, a mostrar allò que sentia, a expressar allò que valorava i a agrair allò que es feia.
He vist un poble empipat per no poder anar als bars, per haver de fer cua, per no poder fer gasto.
He vist un poble progressivament assustat, i a moments descregut, per un enemic sense rostre, perceptible només a través de xifres, dades i morts.
He vist un poble cada vegada més barbut, despentinat i amb més cabells blancs.
He vist un poble sorprès dels seus èxits culinaris: la tortada de pastanaga que mai havien fet, la recepta tailandesa que mai no havia sortit, la cervesa que mai no havia perfeccionat.
He vist un poble enfeinat amb coses que mai no havien fet: un arregl casolà, un puzzle complicat, un treball manual inservible.
He vist un poble trist que ha plorat els qui se n’han anat, sense poder-los tocar, sense poder estar al devora. Cantant-los de manera sentida, però virtual.
He vist un poble ufanós amb els seus membres més joves, bocabadats per la seva resiliència i satisfets per la seva abnegació.
De tots els anys que he estat fora poble, paradoxalment, aquest ha estat l’any que més a prop m’he sentit. Els anys passats, jo era el que venia al poble per veure als que viuen aquí i em contessin el que aquí passa. Enguany el poble ha vingut a mi per contar-me el que sentia. La internet, aquella cosa que no és cosa i que per tot el món es posa, ho ha fet possible. La internet ha fet possible que els rols s’hagin intercanviat. A través d’ella el poble ha experimentat, com qui no vol la cosa, el que se sent quan es viu fora: una vivència mediada pels medis, sense contacte immediat amb la gent que un estima o aprecia. Una vivència estranya, una mica paradoxal, d’estar junts i separat alhora; d’estar a prop i enfora al mateix temps, d’estar sols i acompanyats… i això també, malauradament, m’ha apropat al poble. Com dos camarades que han viscut experiències doloroses semblants –que han anat junts a la gerra, o que han passat per la mateixa malaltia – veure com el poble experimentava la distància m’ha apropat, connectat i unit amb ell… com qui no vol la cosa.
Tomeu Estelrich