“No arribarà a xerrar mai aquest nin!” solia dir sovint donya Catalina, mig passant pena, mig de verbes quan veia aquell panorama. La cosa segura és que no ho feia amb cap mala intenció. Al contrari, ja no sabia què fer per aconseguir que en Mateu digués qualque paraula. Però res, ni mitja; se comunicava amb gestos, cares i carusses.
Era a tercer d’EGB, a la seva tornada a Ses Escoles. Primer i segon, per motius que no venen al cas, els va haver de cursar a un altre col·legi. Allà, aquell “defecte” el feia diferent dels altres, i ja sabem que, a vegades, els nins –i fins i tot aquells que no ho són tant–, poden arribar a ser molt cruels amb aquells que no són com ells.
Per sort, però, la tornada al seu hàbitat d’infància va ser un nou i alliberador començament per a ell. Retrobar-se amb antics amics que ja el coneixien així com era, amb les seves virtuts i els seus defectes, va servir perquè començàs de bell nou el camí que qualsevol nin mereix i necessita viure. I així, tira-tira, amb la confiança que li proporcionava sentir-se acollit, acompanyat i estimat pels seus mestres i els seus amics, va ser com en Mateu va començar a pronunciar qualque monosíl·lab, que, llavors, no era poca cosa.
Avui, aquell nin té prop d’una quarantena d’anys. Li ha costat entendre que ja no és un jovenet, però no li ha quedat més remei que assumir-ho. “Com pot ser mai? Si fa dos dies jo era un al·lotel·lo que només pensava a trescar per amunt i per avall… i ara ja me tracten de vós! Per qualque cosa deu ser…” se sorprèn pensant de manera recurrent en els darrers temps. Però si qualque cosa ha estat realment mala de fer per a ell, és entendre que la vida són moments, i que els moments més valuosos són els bons.
No ha estat una tasca fàcil, per descomptat. Aquells anys primerencs, maldament ell no en fos conscient, el varen marcar per sempre. De fet, hi ha centenars d’estudis que demostren que els conflictes, traumes i decepcions que es viuen durant la infància no sempre queden al passat, sinó que la majoria de vegades aquelles vivències que varen fer mal durant els primers anys de vida provoquen ferides emocionals tan profundes que, fins i tot en ser adult, fan que un se senti com aquell nin humiliat, abandonat o espantat que un dia va ser, fins al punt de determinar-li tota l’existència.
Avui, en Mateu ha anat a córrer pel camí des Ametlers. Córrer és com una teràpia per a ell. Quan corr sent que deixa enrere tot allò que no li fa bé. Se sent lliure, i, quan acaba la carrera, sent que la vida torna a començar. I així, cada vegada que fa aquell recorregut que el renova un dia rere l’altre.
S’ha assegut a una vorera, damunt una paret seca, enrevoltat de tapereres florides, mates i llentrisca, i contempla la posta de sol, amb la silueta del seu poble al fons. Un poble coronat per Sant Julià des de la majestuosa església amb el mateix nom. Un poble en calma i de recobro, amb l’únic so dels aucells i el cel entre rosat i ataronjat amb el sol a punt de pondre’s. És en aquests moments de soledat quan en Mateu pren consciència de tantes coses… “Sa vida fa tanta via… No fa tant, érem just assuquí”.
Recorda aquells horabaixes de primavera passejant amb sos padrins pels camps de flors silvestres en aquell mateix camí. I aquell joc inventat pel padrí Rafel, que col·locava botelles buides de cervesa damunt una paret seca, just al revolt del camí de ses Òlibes, i que consistia a pegar pedrades i veure mem qui d’ells, germans i cosins, les endevinaria i les tomaria totes.
I el corral espaiós de cals altres padrins, amb una bona porxada, ramells verds a cada costat i la parra que fa ombra i un bon estar-hi que és un goig. La porta de la portassa, que pega al carrer des Tren i, just su allà, la bicicleta a punt perquè el padrí, com ja feia un temps la padrina, pegui un bot a la botiga per comprar les sopes que ella els farà per dinar. La casa, que ja comença a fer oloreta, i el tio, que ha arribat fa una estoneta i ha amenitzat l’ambient posant un dels seus vinils al tocadiscos. El trosset de coca farcida amb xocolate i tallades de pinya en haver dinat, i just en acabat, aquella horeta revitalitzant al quarto, amb aquell petit raig de claror que travessa la persiana i la cortina blanca, i les vidrieres tancades perquè no hi entri la basca del carrer. L’ambient perfecte per dormir-hi com un nin d’uè. I l’horabaixa, quan ja fa més bon estar, tothom a la fresca. El calendari ja està prou avançat, però es respira estiu per tot arreu. La calor es passa millor al carrer. Dues Catalines ja han tret les cadires. Falta la tercera, que no estarà gaire a sortir. Espera l’amo en Francesc, que acaba d’arreglar quatre coses darrere el tasser. L’ambient és festiu i alegre, i les carreres de veïnat de cada vegada són més plenes de gent perquè hi arriben fills i nets. Travessa el carrer per anar a cercar un polo de dos gustos i sent que al cafè diuen mem si en Joan tornarà a fer primer demà dematí.
L’endemà ja ha arribat. Caminen amb el padrí Rafel cap a Plaça, que se’n du els seus nets a veure ses corregudes de joies i xeremies. D’enfora sent el so d’aquells instruments que anuncien festa grossa. Música celestial que l’umplen d’alegria i l’impacienten per arribar. Enguany es fan davant Can Nina, i, astorat, mira aquells jovenots que corren com si qualcú els encalçàs. “Quina passada, padrí! ¿Qualque dia jo correré com ells?”. “Veiès, que sí! I jo seré aquí per donar-te ànim sempre!” El capfico de l’horabaixa a la platja de sa Ràpita cau molt bé després d’un dematí de calor i emocions. La padrina Rosa queda a descansar a l’arena mentre ells se’n van a fer una caminadeta per l’escullera del club nàutic amb les seves meravelloses vistes a la mar Mediterrània i a Cabrera, i l’oratge que els ve de cara i el sol que comença a caure… I l’aturadeta tècnica a Can Senae a fer un refresc, begut directament de la botella de vidre amb una canyeta, abans d’emprendre camí cap a cases amb el 4L blanc del padrí.
I aquells diumenges, que, de bon dematí, prestet, prenien els tapins i cap a es Trenc s’ha dit. Dies magnífics a la mar amb son pare, sa mare i el germà. Dies que, per a ell, eren vida pura. Dies en què s’alenava estiu, serenitat, sossec i felicitat absoluta a cada instant.
“Quina meravellosa capacitat humana sa de tancar ets ulls i ser capaços de viatjar d’una manera tan exacta i profunda a llocs, sensacions, olors, sons i gusts que ara ja només són part d’un passat certament llunyà” pensa quan torna a la realitat.
Però aquest despertar significa per a ell una confrontació d’emocions i reflexions. En Mateu se’n tem que els bons records li alimenten l’ànima, que són conductes meravellosos que li umplen l’esperit i el cor, i que li donen l’alè quan l’ha de mester, però també té la ferma convicció que és en el present, en allò que té just davant, allò en què s’ha de centrar. Se’n tem que aquella posta de sol, que aquell precís instant és màgic i efímer, i que no tornarà pus mai. “Pus mai”, paraules majors, de les quals troba que, en gran mesura, no en som conscients.
I és que en aquests temps pandèmics que li han tocat viure, en Mateu ha entès que viure és urgent; que prendre consciència de tot allò que el fa feliç, per molt insignificant que sembli, és urgent; que no només aquella posta de sol és màgica, única, irrepetible i efímera, sinó que tota la seva existència en si és així. “Qui sap si, en una altra vida, si és que n’hi ha una altra, podré tornar a escoltar aquesta cançó que tant m’agrada…” rumia mentre continua amb la mirada perduda cap a la Vila mentre sona aquella cançó als seus auriculars.
És també en aquests instants quan, d’una manera quasi vertiginosa, mira enrere i veu on era i on ha arribat. I és que en Mateu sempre ha estat un valent. Va lluitar contra les seves pors amb l’afany de superar-se a si mateix, una vegada i una altra, com una ona que s’estampa contra una roca amb tota la seva fúria i que, amb el temps, arriba a convertir-la en arena. I ho ha fet. Ho ha aconseguit. No ha permès que allò que li feia mal sigui rellevant per a ell. No ha permès que antigues i amargues emocions corrompin els meravellosos records de la seva infància. Ha aconseguit transformar en una petita illa deserta i diminuta enmig d’un gran oceà, pràcticament imperceptible, allò que abans era tot un món.
Avui en Mateu disfruta d’unes vacacions ben merescudes. És mestre d’audició i llenguatge, i se sent feliç de poder ajudar nins que, com un dia li va tocar viure a ell, necessiten aquella persona que els faci costat i els animi a sentir-se forts. El seu gran desig és que un dia ells també siguin capaços de tancar els ulls i, de manera inexplicable, tornin a ser allà on, antany, varen ser feliços; que entenguin que la conjugació perfecta consisteix a viure el present d’una manera plena i conscient, i amb el propòsit de continuar fabricant bons records perquè no s’acabin mai, perquè aquelles bones sensacions es perpetuïn en el temps. “Al cap i a la fi, ses vivències d’avui seran es records des futur” es diu a si mateix. “I és això que realment importa”.
Sandra Amoraga Carrera