Ja fa un any que ens va deixar un bona persona, però, sobretot, un gran mestre; en el sentit més ample possible d’aquesta paraula. La seva professió era «mestre d’obres», però era mestre en molts altres sentits. No només va obrir portals o finestres; va obrir molts altres camins, pels quals ha estat reconegut i serà recordat.
Jaume Obrador Ballester va néixer un dia primaveral a la casa d’un jove matrimoni campaner. Era el primer fill de Damià Obrador, en Damià «Covent», i de Catalina Ballester, na Catalina «Cama», i va ser el primer net d’aquestes dues famílies de picapedrers i pagesos, camí que el va marcar en la seva trajectòria laboral i personal.
En Jaume tenia clar el que volia de ben jove: passava més gust de compondre un marès que d’obrir un llibre. I, així, en acabar l’educació obligatòria, es va incorporar al tall d’homes que tenia el seu pare. Les circumstàncies familiars varen provocar que aviat dirigís aquest grup amb un mestratge segur i ferm, fruit de l’herència familiar dels Covent. Les seves eines eren el llapis de marcar, el metre, l’esquadra…, però també utilitzava els pinzells amb habilitat i destresa, com ho demostren les pintures que conserven els seus familiars directes.
Va saber combinar a la perfecció la seva professió amb la dedicació generosa als altres. I així va saber enrajolar un teixit social, de dedicació al poble de Campos i va construir altres obres sense maresos ni bloquets, però amb encofrats i puntals ferms, que han engrandit les obres altruistes que va construir com a regidor, com a president de la Mancomunitat Migjorn de Mallorca, com a membre de l’AMPA del Col·legi Fra Joan Ballester o com un dels impulsors del Betlem del poble de Campos, tan representatiu de les nostres festes de Nadal. Sens dubte, els seus seguidors han tingut un bon mestre.
I quant a l’àmbit més intimista, va tirar formigó i va convertir en un trespol fi el mestratge d’un art tan popular i tradicional, com el de les matances. Ell dirigia amb saviesa totes les operacions, però també hi posava les mans: matava el porc, l’escorxava, el feia trossos i controlava perfectament les proporcions de sal, pebre, magre i greix, així com les hores de cocció dels botifarrons i camallots. Les seves opinions eren sempre escoltades i la seva simple presència donava tranquil·litat i seguretat a parts iguals a l’amo i a la madona. «Això no pot fallar mai», deia amb un somriure fresc i sincer.
I en l’àmbit més familiar, va bastir els arcs i voltes més deliciosos com a fill, com a germà, com a espòs i com a pare. Juntament amb en Joan, va ser el puntal per a la seva mare quan varen perdre massa prest el pare. Amb el seu germà al costat, va seguir el negoci familiar i va fer encara més gran el nom i el prestigi constructor dels Covent. Amb na Magdalena va construir la seva obra més perfecta i personal i va forjar la creació més harmoniosa i perdurable; ells dos, exemple d’estimació, suport i complicitat, reberen amb immensa alegria l’arribada d’en Damià i d’en Jaume; ells dos, amb la certesa de viure l’experiència més transcendent de les seves pròpies vides, es desvetllaren i s’entregaren durant anys a la criança dels seus fills. El temps els ha retornat l’alegria de veure que aquells nins s’han convertit en homes sensats i de profit amb la mateixa categoria humana que el seu pare.
La resta de la seva família hem tengut la sort immensa de compartir amb ell moments que perduraran en la memòria. Ell era el cosí gran dels néts de Can Cama i el teníem com a referent: era el que en sabia més de tot, el nostre protector, el nostre aliat, el més atractiu (el trobàvem tan guapo, amb aquells ulls blaus!). Ens vàrem criar pràcticament junts, multitud de records ens venen al cap quan recordam aquells temps d’infantesa: estius a sa Ràpita, collint ametlles a fora vila, caps de setmanes, sopars i dinars en família, festes de Nadal i Pasqua a cals padrins, matances…
I tots ens vàrem fer grans i varen arribar altres membres a la nostra família, als quals va acollir com a cosins més. I en Jaume va seguir tenint un paper protagonista en les nostres vides, des d’ajudar a triar casa a reformar-les i convertir-les en la nostra llar: ens va aconsellar en tot, no hi havia cosa que no passàs per les seves mans i, a partir d’aquí, aquesta ajuda va seguir durant tota la vida. Per a qualsevol cosa que volguéssim emprendre vàrem seguir demanant-li ajuda i rebent els seus bons consells. Sempre trobava una solució assenyada per a tot. Era perfeccionista, de conviccions fermes, decidit i voluntariós; les millors virtuts que es poden tenir.
Era un gran aficionat a l’esquí i durant molts d’anys va organitzar viatges per anar a esquiar. Els preparava amb meticulositat i gran entusiasme, mai no fallava res. Era l’ànima d’aquells viatges, que aconseguiren crear i consolidar grans amistats.
Si com a amic no se li podia retreure res, dins la família era tot un referent. Des de fa molt de temps els cosins de Can Cama, teníem per costum organitzar uns quants dinars cada any. El dinar de caldereta de llamàntol era el més esperat de tots, tota una tradició, ell n’era el patró.
De bon matí, gelera en mà, partíem cap al mercat de l’Olivar a comprar els ingredients i després d’un bon berenar començava la tasca de la cuina. Tota la infraestructura l’organitzava en Jaume, tot ho tenia a punt, fins i tot feia els trossos! Era tota una festa que durava tot el dia. Passava molt de gust de reunir la família i mai no oblidarem el darrer!
No acabaríem de recordar vivències que tenim amb ell, totes bones i enriquidores. I segur que molts dels que llegiu aquestes línies en teniu. I tots, familiars i amics, hem d’estar agraïts per cada dia que l’hem tengut a les nostres vides. La influència que ell ha tengut en nosaltres és quelcom que sentim cada dia. Quantes vegades ens vénen al cap moments compartits, recordant anècdotes, pensant el que fèiem junts, de nins i en la vida adulta. Estones especials, moments entranyables que guardam com un tresor, amb el convenciment que la fortuna ens ha acompanyat durant el temps que hem compartit amb ell.
Home vital i lluitador, en la darrera etapa de la vida va dedicar totes les seves energies a una batalla a cara descoberta contra un enèmic pèrfid i bellugadís. Conscient com era des del primer moment que el temps corria en contra, deixà amb tot el dolor del seu cor la feina que tant estimava per dedicar-se a la seva nova empresa: centrar-se en els seus éssers més estimats i en la seva pròpia vida. Quan parlava amb nosaltres de la seva malaltia ho feia en clau d’aprenentatge i d’esperança, per bé que segurament les seves pors i inquietuds estaven molt presents en la seva vida. Però davant nosaltres mai no va manifestar alarma ni temor; al contrari, en les ocasions que ens reuníem el seu sentit de l’humor es feia present per aportar alegria i positivitat a parts iguals. En aquesta darrera etapa, juntament amb la seva companya de vida, realitzà petits viatges i, a poc a poc, sense que els altres ho sospitàssim, d’alguna manera començà a preparar la seva partida. Però sempre de portes endins. Cap als altres el missatge sempre era positiu. Dos dies abans de la seva partida, tot i la gravetat de la situació, ens va regalar una conversa molt agradable i ens va acomiadar amb un dols somriure i un «fins aviat».
Amb una ètica del treball de pedra picada, en Jaume es va convertir en un referent per a moltes persones, més o menys properes a la seva vida. Les seves opinions eren tingudes en compte, les seves decisions, guiades per un sentit comú inapel·lable i per un criteri irrefutable, eren acceptades pràcticament sense discussió. Sempre va saber escoltar, sempre va donar consells a qui els ho demanava, sempre va saber arreglar els problemes, emparat en uns coneixements profunds, en una seguretat convençuda, en una saviesa popular i espontània. I tot això el defineix amb una expressió ben senzilla i ben franca: «Va ser una bona persona i un bon mestre».
Ara que ja no hi és i fent memòria per redactar aquest escrit, ens hem adonat de com va ser d’important en les nostres vides. I que persones com en Jaume fan d’aquest món un lloc més amable i millor per viure. Per això, amb la seva pèrdua hem perdut un bocinet de cel que hem pogut gaudir en vida. Crec que tots estarem d’acord en el fet que la vida de Jaume Obrador Ballester ha valgut molt la pena i que hem de celebrar cada dia el goig d’haver-lo conegut.
Francesca Ballester Cardell
Maria Ballester Cardell
Magdalena Pomar Ballester