La relació de tot un poble amb la seva marina és possiblement una de les variables que més ha canviat al llarg de la història de Mallorca. Ara que l’estiu ja és madur i que s’acosten les festes de la mare de Déu d’agost, les campaneres i els campaners ens preparam per viure uns dies de relaxació, festivitat i esbarjo, lluny de les preocupacions que d’antany ocuparen la major part dels esforços per part dels dirigents municipals i de la població en general en arribar aquestes dates. L’estiu era el presagi d’una perillositat sempre latent per a les poblacions costaneres, però que, en favor del “bé comú”, era afrontada equitativament també per part de les parròquies de l’interior i per l’epicentre del poder polític insular: Ciutat.
Quan a l’alba del segle XVI la força de l’Imperi Turc deixà sentir la seva influència a les costes del Mediterrani occidental, precipitant la construcció de torres de guàrdia i de defensa al llarg de les costes del litoral hispànic, feia ja anys – dècades, segles – que les riberes estaven habituades a visites esporàdiques per part dels habitants de la ribera sud de la Mediterrània. I en un territori insular, especialment vulnerable a les ràtzies, la por a una eventual recuperació de les illes per part dels sultanats magrebins derivà en una obsessió gairebé esquizofrènica que acompanyà la història de les Illes durant les darreres dècades de l’edat mitjana. No cal, remuntar-nos, doncs, a l’època de Dragut i Barbarroja per obtenir notícies de “via fores” presents en els estius de qualsevol lloc costaner insular, com és el cas de Campos. Això no obstant, la fortuna ha volgut que en gran part dels casos no s’hagin conservat evidències del final d’aquestes conteses, que ens haurien pogut portar a rememoracions de derrotes o reconstruccions de victòries com les que avui dia se celebren en altres llocs de l’illa com Sóller o Pollença.
En època medieval, la parròquia de Campos comprenia la vila actual, més altres petits nuclis poblacionals espargits en el seu terme. La seva marina comptava ja amb la costa de Sa Ràpita i tot l’arenal – inclòs el cap de Ses Covetes – des d’allà fins al conegut com a “port de Campos”, que ocupava el territori corresponent avui dia a la Colònia de Sant Jordi, el qual hauria passat a formar part del terme de Santanyí ja abans del segle XVII (Binimelis, Nueva historia de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes, V, 45). Entre els mesos de març i juny, els dirigents de Ciutat manaven l’ordre als jurats de Campos perquè col·loquessin en els punts estratègics que trobessin oportuns les talaies i escoltes. És a dir, persones que vigilessin la marina de dia i d’altres que paressin l’orella a les nits, per tal d’interceptar qualsevol amenaça i avisar-ne als seus habitants i a les parròquies veïnes. Les talaies, una de les quals situada a Sa Ràpita al 1454 (ARM, EU 10, 35r), comunicaven qualsevol visualització sospitosa als dirigents campaners, els quals enviaven una missiva als de Llucmajor i aquests, a Ciutat, o bé als de Santanyí, i aquests, a Felanitx, per tal de fer córrer la notícia i que la resta de l’illa es pogués preparar per a la defensa. Just entre els anys 1413 i 1414, els jurats de Llucmajor reberen fins a set notificacions de Campos en les quals els advertien de l’albirament de galiotes de moros o, simplement, de galeres, que eren les embarcacions de guerra per antonomàsia; notícies per les quals pagaren 3 sous al portador (ADM, MSL 321, 5v-13v). La vigilància costanera, lluny de significar un sistema permanent, es revocava el dia de Sant Miquel de cada any – el 29 de setembre –, a no ser que hi hagués notícies d’una amenaça imminent o que es trobessin en un moment de màxima inseguretat, que obligaria a mantenir les talaies i escoltes tot l’any. De manera excepcional, doncs, es prolongarien més enllà de l’estiu, l’època considerada més apta per a la navegació i que, com a tal, era aprofitada per corsaris tant cristians com musulmans per recórrer el litoral enemic a la recerca, sobretot, de víctimes humanes per captivar.
Tot i la implantació d’aquest sistema de comunicació, la circulació d’avisos entre els diversos nuclis amb l’objectiu d’activar la defensa no estigué exempt de traves. El nomenament de les persones encarregades de la vigilància costanera suposava el primer entrebanc. Les queixes dels dirigents campaners per la manca d’homes que volguessin fer-se càrrec de les talaies s’acumularen en les oficines del lloctinent; en part, perquè els problemes financers del regne situaven el pagament dels serveis d’aquests efectius – consistents en 25 lliures anuals – lluny de les prioritats dels dirigents de la Ciutat i regne. Els jurats de Campos acabarien per pagar les guàrdies costaneres en algunes ocasions i, en d’altres, obligarien a certs homes a ocupar per la força les places vacants. La necessitat de mantenir-se informats de tota embarcació que arribés a la costa era cabdal, però la disposició d’armes a tot el poble era absolutament indispensable per poder fer front a un eventual desembarcament enemic o, amb paraules dels contemporanis medievals, en el cas d’una terraçania.
El 22 de juny de 1433, Martí Burguera, un dels jurats de Campos, denuncià en audiència del lloctinent del governador de Mallorca que el passat dia del Corpus – festa del cos preciós de Jesuchrist – s’havia produït so de “via fora” a causa d’una fusta de moros que els talaiers del municipi havien albirat. En sentir el so, els habitants començaren a preparar-se per anar a socórrer el lloc d’on s’havia produït i s’hi presentaren tan desarmats i mal fornits que si haguessin hagut de defensar-se contra enemics no ho haguessin pogut fer, per mancança d’armes (ARM, AH 119, 112r-v). Per la narració d’en Martí, deduïm que en aquella ocasió, els campaners es pogueren estalviar un encontre que hagués resultat fatal. Un risc que no es podien tornar permetre, i menys en un moment en què existien rumors de què el sultà de Tunis estava preparant una gran armada que podria arribar a Mallorca. És així que el lloctinent ordenà al batlle de Campos que fes un escrutini de totes les armes dels habitants de la parròquia i que obligués als que no en tenguessin a aconseguir-ne, baix la imposició de dures penes.
L’ansietat pels perills provinents de les costes no farien més que augmentar al llarg dels anys en la comarca que al segle XV es coneixia com “la Marina”, integrada pels districtes de Llucmajor, Campos, Santanyí, Porreres, Felanitx, Manacor, Artà, Petra, Sant Joan, Montuïri i Castellitx (Algaida) (ARM, EU 3, 310v); aquells que cobrien les costes del sud i de l’est de l’illa, així com les parròquies de l’interior que els assistien i auxiliaven. Els seus habitants anirien ampliant la seva vigilància i el seu servei, a la vegada que incrementava el temor i la fatalitat de les conseqüències de la sempre latent arribada dels musulmans i d’altres enemics del rei.
Gaudim ara de la mar, de l’arena blanca, de les aigües cristal·lines de les costes del nostre poble, un dia oblidades i infravalorades per ser el precedent d’una ventura, l’avantsala d’un mal auguri.
Victòria A. Burguera i Puigserver
Universitat de les Illes Balears / IMF-CSIC Barcelona
***
Referències:
Binimelis, Joan: Nueva historia de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes (Palma: Imp. de José Tous, 1927).
ADM: Arxiu Diocesà de Mallorca
ARM: Arxiu del Regne de Mallorca